Entrevista a Joan Bover, director del documental ‘Ulisses’: ‘És insostenible que la pedagogia passi pels zoològics’.

Text i fotos: Pollyana Hernández. Entrevista realitzada a ‘Video Instan’, Barcelona 03/01/’22

Amb ‘Ulisses és la segona vegada que està nomitat als Premis Goya com a millor curtmetratge documental (al 2019 va obtenir nominació amb ‘Kyoko’), al llarg de la seva vida professional ha fet incursió en televisió i en cinema. Llicenciat en Comunicació Audiovisual, amb una molt bona trajectòria, Joan Bover ens proposa un curtmetratge d’aproximadament 20 minuts, en el qual fa que les imatges parlin per sí mateixes , (transmetent el missatge que ell vol), a més de regalar als ulls dels espectadors una excel·lent fotografia.

Ja és la segona vegada que té nominació als premis ‘Goya’ ©Pollyana Hernández

Tens un curtmetratge que promet, ja que està nomitat als Goya, com portes això?

És una odissea arribar fins aquesta nominació perquè has de passar per moltes fases, has de ser seleccionat i guanyar premis en molts festivals, però estem molt satisfets. Perquè sabem que una nominació als Goya sempre et dóna una visibilitat que és molt difícil aconseguir-la. Perque encara que per molts festivals que guanyis o en els quals et seleccionin, quan arribes a la nominació dels Goya, agafa una dimensió tant mediàtica com social molt important. I també la gent de l’entorn, perque a vegades els dius ‘mira, estic seleccionat en un festival ‘, que per molt important que sigui no els hi sona de res, però parles de ‘Goya’ i sempre els hi genera molt més interès. Bàsicament és per a què la història arribi a molta més gent i per això estem molt satisfets.

Com sorgeix la idea del documental ‘Ulisses’?

De la meva necessitat d’explicar el que hi ha darrere de la captivitat dels animals, perquè jo, com qualsevol altre nen dels anys 80, tant a l’escola com els meus pares, em duien al zoològic d’una manera natural, sense plantejar-se res mes. I és quan ja començo a fer-me una mica gran que penso que és interesant i important que investigui una mica i intenti retratar que hi ha darrere d’aquesta activitat. Cóm ha arribat un animal com l’orca Ulisses o com el Floquet de neu a aquest zoològic.

I què has trobat en aquesta recerca?

Primer molt de desconeixement per part de tothom, jo el primer. Desconeixement del que hi ha darrere d’aquesta captivitat. Perquè hi ha molts animals que han patit molt. Per a que tu puguis veure un animal en un d’aquells zoològics hi ha molts altres animals que s’han quedat pel camí. Per exemple en el cas de l’orca Ulisses i també d’altres orques. Ulisses va neixer en llibertat a l’any 78 en aigües d’Islàndia. No la capturen fins a l’any 80 i perquè era una cria de només 2 anys, i per un tema de tamany, perquè és més fàcil transportar una cria petita que no una orca gran ja adulta. Però per a fer-lo van haver de matar tota la seva família. Llavors, quan t’adones d’aquest tipus de situacions, i això són coses que passen habitualment a l’hora de capturar animals; doncs veus que aquí hi ha un problema. Que com a societat, la manera que tractem els altres éssers vius és totalment errònia. Per això crec que és important que històries com la d’Ulisses arribin a quants més espectadors millor, perquè realment és la manera que la gent entengui que alguna cosa no estem fent bé i que com a societat no ens deixa molt bé.

Amb ‘Kyoko’ va obtenir una biznaga de plata al Festival de Màlaga (2018) i va obtenir nominació als ‘Goya’ (2019)
©Pollyana Hernández

Joan, que passa primer, el teu pensament en l’Ulisses i la seva vida al zoo de Barcelona, o el teu dessig de protegir els animals per part de la societat?

Jo sempre he pensat sobre els animals que si nosaltres no els hi destrosséssim els seus hàbitats ni els capturéssim per a què estiguéssin tancats en zoològics, en dofinaris, etc, no s’hi haurien de protegir. La naturalessa ja estava aquí molt abans que nosaltres arribéssin. Per tant jo crec que el que hauriem de fer és intentar no destrossar els seus hàbitats. I els zoològics s’han d’acabar tancant perquè no tenen cap sentit, i molt menys ara que pots anar a qualsevol lloc del món en qualsevol moment a veure els animal en llibertat en el seu hàbitat natural. I si no, en qualsevol documental desdel teu propi mòbil pots veure qualsevol animal en documentals que són fascinants. Per tant no tenen cap tipus de sentit els zoològics al 2022.

Com enllaçes Ulisses amb aquesta opinió teva, amb aquesta forma de pensar?

Va ser aquesta, bàsicament: que jo com a nen, em fascinava Ulisses, perquè era un animal increïble que feia uns salts espectaculars. Jo l’he vist moltes vagades com a nen, tant a l’escola com els meus pares em duien al zoològic de Barcelona, era una excursió típica anar a passar-hi el dia. I dins del zoo l’animal que més volies veure era l’orca Ulisses. I treinta anys després, ja d’adult, he intentat explicar que hi havia darrera d’aquesta suposada ‘orca feliç’. Perquè a tu te la venien com a un animal feliç que saltava… molt infantilitzat. I va ser aixó, primer conéixer aquesta història i després intentar explicar la ‘cara B’ dels zoològics, i en aquest cas a través d’un animal tan emblemàtic, tant per a Barcelona com per al zoo que va ser l’orca Ulisses.

Com va ser la connexió amb l’Albert López?

És que l’Albert, apart de que és una persona increïble i generosa, ha fet aquest canvi de xip, vital, de passar de participar d’aquesta captivitat a estar totalment a l’altra banda. Llavors, la manera de connectar amb l’espectador per a intentar explicar aquesta història el més profunda possible era a través dels ulls de l’Albert López. Com ells van tenir una connexió molt especial durant aquells 11 anys aproximadament, va ser una relació molt especial i crec que això es transmet en el documental. És a dir, no es podia dissociar la història d’aquesta relació que va tenir l’Albert amb l’orca Ulisses del documental denúncia, que al final és el que acaba sent també. Per tant s’expliquen una mica les dues històries, però, per a poder arribar a l’espectador d’una manera més profunda, la idea era que fos l’Albert el que traslladés aquesta història de l’Ulisses.

©Pollyana Hernández

Com és aquell contacte amb l’Albert per a participar al documental?

A l’any 2009 jo treballava a Barcelona Televisió i em van encarregar un reportatge sobre balenes en llibertat. Per aquí a prop del litoral de Barcelona passen a molt poques milles rorquals comuns, que són la segona balena més gran del món després de la balena blava, i alguna vegada n’ha aparegut alguna morta aquía la costa perquè xoquen amb alguns vaixels. I el meu editor em va demanar fer un reportatge sobre balenes en llibertat i a veure si pots enregistrar-ne alguna. I vaig trobar el projecte ‘Ninam’ que el portava l’Albert López i que consistia en un catamarà que treia cada dia, i feia unes hores d’excursió pel Port de Roses i si tenies sort veies una balena en llibertat. Jo vaig tenir la sort aquell dia de veure’n una, vaig fer el reportatge. I ja quan estàvem tornant a port, xarrant amb ell, que era el capità, el que duia el vaixell i feia explicava coses. Em va dir, ‘Jo fa uns anys era l’entrenador de l’orca Ulisses’ i vaig dir ‘ah, molt bé’. Es va quedar això com a una anècdota, però em vaig guardar el seu contacte. I 10 anys després, al 2019, quan vaig veure la notícia que feia 25 anys que l’orca Ulisses havia estat traslladada als Estats Units, vaig pensar que podria ser un bon moement per a intentar explicar la història d’Ulisses; el vaig telefonar, li vaig fer aquesta proposta una mica esbojarrada de ‘mira, et vindries als Estats Units amb mi a veure l’orca Ulisses 25 anys després?’.S’ho va pensar un parell de dies, però tot d’una em va dir que sí. I va sorgir d’aquí, d’una manera molt natural. Perquè l’Albert és una persona molt emocional, però és tal qual és, sempre és igual, tant davant de la càmera com darrera. Per tant no va costar molt, perquè a ell li venia de gust. Éll sempre s’ha sentit com en deubte amb l’orca Ulisses i amb altres animals en captivitat, per haver participat en aquesta captivitat i em va dir tot d’una que sí. I una manera d’intentar ajudar a que això no es torni a repetir es participant d’aquest documental. I el vam acompanyar als Estats Units.

I tot això era ja part del curtmetratge?

Sí.

Quant va durar en total el procès del curtmetratge?

Va ser en 2019 que vam anar a gravar, algunes parts a Menorca, unes altres a Cadaquès i a Roses, i el viatge als Estats Units va ser el primer que vam fer. Durant el confinament els muntadors i el guionista ens van anar enviant versió rere versió i així vam acabar el muntatge, . I just al cap de 2 o 3 mesos, ja quan vam poder sortir, vam acabar la postproducció. I es va estrenar al juliol de 2020.

A més dels Goya, en quins altres festivals s’ha presentat el documental?

És candidat als Gaudí, està nominat als Goya, i també ha guanyat premis en festivals de categoria, que es diu que són els que califiquen per al Goya. I crec que té unes 40 seleccions aproximadament, hi ha hagut alguns d’internacionals, per exemple ha anat al Bogoshorts a Bogotà, Colòmbia; està molt bé, estem molt orgullosos, perquè ha tingut un cert recorregut i certa repercusió. És veritat que res comparat amb el moment en que et diuen que estàs nominat als Goya, que llavors tot això s’amplifica molt més, però amb el recorregut de festivals que ha fet ja n’estem molt satisfets, o sigui que estem molt contents.

©Pollyana Hernández

Has fet més curtmetratges, oi?

Sí, jo fa molts anys que faig de curtmetratges documentals sobre tot, que és amb el que em sento més còmode. Tinc una petita productora amb la que faig sobre tot televisió, però jo cada any o cada 2 anys intento fer un curt documental. És veritat que mai havia tingut la intenció de distribuir-los en festivals, sinó que jo simplement els feia perquè m’agradava i els presentava, però no tenia molta més intenció. Però els 2 últims sí que han tingut certa repercusió perquè el meu penúltim documental ‘Kyoko’, també va arribar a estar nominat als Goya i també va guanyar alguns festivals, per tant estic molt satisfet. No és la meva intenció, eh, que arribin a festivals, però és veritat que la manera que es vegi la història amb un documental és que es mogui pels festivals, és l’únic camí que hi ha per a que pugui arribar a la gent.

Quin missatge central vols donar amb ‘Ulisses’?

El missatge és que crec que com a éssers humans hem de replantejar-nos com ens relacionem no només amb altres éssers vius, sinó també amb altres éssers humans. I sé que pot sonar molt bucòlic, però en el fons crec que és l’únic camí per a evolucionar com a societat. Si no ens replantegem les nostres relacions, encara que sigui amb una orca, crec que no avançarem com a societat. De fet en aquests últims anys han reflexionat sobre coses i s’han posat sobre la taula coses que semblaven impensables fa uns anys, com el feminisme, l’homofòbia, el racisme. Són coses que segueixen aquí, però gràcies a que algú ha dit: ‘Escolta’m, és que això l’hem de posar sobre la taula i és urgent que parlem d’això’. -‘No, urgent és que puguem pagar el lloguer a fin de mes’. No, urgent és tot, urgent és que puguis pagar el lloguer a fin de mes, però urgent és també que es parli sobre feminisme. I que es posi sobre la taula o mai se solucionarà el problema i no avançarem com a societat. I el tema dels animals és un altra cosa més que s’ha de posar sobre la taula i és urgent que se’n parli. I crec que aquest documental està ajudant a que se’n parli una mica més. Encara que sigui una poca gent, però ja s’està parlant una mica més d’això. I per sort les noves generacions, no dic que estigui tot superat, perquè segueix havent-hi racisme, masclisme, una societat heteropatriarcal que s’ho menja tot, però al menys, sí que hi ha unes generacions que estan pujant que això ja no el veuen natural. Maltractar un animal ja no és natural, maltractar una dona ja no és natural. Al menys ja estem en el camí de que es canviïn les coses. I la única manera de canviar-les és posant-les sobre la taula i plantejar-les. I en aquest cas d’Ulisses també és el que intentem fer en aquesta història.

Què pots dir dels zoos?

Jo he estat consumidor dels zoos, jo he anat a zoos, però des de fa ja uns 10 anys he deixat d’anar-hi perquè crec que és l’única manera de que es tanquin. El que passa és que si només deixo d’anar-hi jo no s’aconseguirà gran cosa (riures), però espero que cada vegada hi hagi més gent que hi deixi d’anar. Comentava de la filla d’un periodista d’una entrevista fa un parell de mesos, era una nena de 13 o 14 anys que quan va anar al dofinari a València va sortir-hi plorant al veure una beluga trist, (aquest animal viu dos pisos sota terra sense veure al sol des de fa anys i immòbil contra la paret). Jo crec que les noves generacions, jo tinc 2 fills, un nen de 8 mesos i una nena de 5 anys i mig; jo espero que si jo ja no els duc als zoos ells ja no hi vulguin anar i no el vegin com una cosa natural. I crec que és l’únic camí per a revertir aquesta situació, que és que s’acabin tancant de manera natural. Perquè a cop de decret sé que és molt complicat, que es faci una llei que digui que s’han de tancar els zoos. Sobre tot pel que explica l’Albert López que aquests animals no els pots tornar a la llibertat perquè moririen d’una manera molt complicada i molt cruel. Però sí que jo crec que a curt o mig termini s’han d’acabar tancant els zoològics, perquè no tenen cap sentit.

Sobre els animals domèstics, aquí a Barcelona la immensa majoria dels pisos són petitons, però molta gent vol tenir un gat, un gos; que n’opines?

Jo no tinc animals domèstics, mai he tingut un gos. Sí que és veritat que en el seu moment sempre hem normalitzat el fet de tenir un gat, o un gos, o un canari a una gàvia, però no és normal. Jo estic totalment en contra d’això, però sé que és molt complicat canviar-ho. L’única manera de canviar-lo és canviar consciències i fent que la gent s’adoni que aquell gos que està tancat a un pis de 50 o 60 metres quadrats es impossible que estigui feliç. És impossible, és molt difícil. Però és una opinió molt personal. Jo sempre he dit que no hi ha veritats absolutes i menys tinc jo la veritat absoluta de les coses. Però si que crec que no té cap sentit que sometem constantment als animals.

I un gos més petit o el cas d’un gat, que n’hi ha més dels que pensem a Barcelona?

Jo crec que els animals han d’estar en llibertat i han d’estar en la naturalessa i han d’estar al lloc on han estat creats per a estar. Igual que jo tinc llibertat per a escollir si ara vull estar aquí o vull estar en un altre lloc, o menjo això o menjo allò, crec que els animals han de poder ser llibres. És l’únic camí com a societat que crec que ens ha de duc cap a una societat molt millor, espero jo.

Creador de la productora ‘Far Visuals’
©Pollyana Hernández

Considerant que des de petits anem aprenent de les generacions anteriors, com veus això de que a vegades al col·le fan les sortides per exemple al zoo?

El veig malament perquè, l’Albert sempre l’explica, a vegades no coneixem als animals que tenim més a prop de casa, els ocells que sentim no els coneixem, però coneixem tigres, i no té cap sentit. És totalment insostenible que pel fet d’aquesta immediatesa que tu vulguis veure un tigre, pagant el puguis veure. I basicament se segueix sustentant perquè podem fer-ho. Perquè si jo ara vull veure un tigre, vaig al zoo, pago i podré veure un tigre. Això no té cap sentit, primer perquè aquí a Barcelona no hi ha tigres. Primer hauríem de conèixer l’hàbitat que tenim al voltant, els animals que tenim al voltant. I tot això passa per la pedagogia, que no és dur uns nens a un zoològic a conèixer un elefant. Perquè avui dia tens documentals, com et comentava abans, els pots veure molt millor en qualsevol documental, i pots mostrar exactament com és un elefant igualment, però també pots conèixer a la vegada físicament, als animals que tinguis aquí més a prop. Per tant crec que és insostenible i no té cap sentit que la pedagogia passi pels zoològics i que es dongui la càrrega pedagògica a un zoològic. Perquè la pròpia raóde ser d’un zoo és antipedagògica. Què li estàs ensenyant al nens? Que pots agafar un animal, treure’l del seu hàbitat i posar-lo allà simplement perquè tu el vols veure? No té cap sentit.

A més del canal 33 aquest diumenge, on més es podrà veure el teu documental ‘Ulisses?

Es podrà veure també a IB3 Televisió, que és coproductora del documental, i d’aquí a poc es podrà veure a plataformes digitals. Ja s’ha vist un parell de vegades a Filmin, que hi ha estat durant un temps. I la idea és que d’aquí a molt poc, perquè ja està acabant la ruta de festivals. Mirarem que, si no surt a una plataforma, que jo crec que sí, el posarem en obert per a què tothom el pugui veure.

Has trobat recolçament per a aquest projecte?

La veritat és que em va costar al principi. Em vaig tirar a la piscina perquè tinc una petita productora i el vaig començar a produir jo. Però després sí que he tingut recolçament de TV3, IB3, del Consell de Mallorca i la Mallorca Film Comission. Sí que m’han ajudat. Alguns econòmicament, altres en espècie o amb imatges d’arxiu que necessitava que són de TV3. Per tant sí que he tingut recolçament ja quan havia començat la producció. Peró si no tens ajuda institucional sempre és més complicat aixecar projectes. I més un curtmetratge documental. ¿Però et referies més per la temàtica? En general. Doncs sí, al final he tingut recolçament i gràcies a ells també la pel·lícula s’ha pogut estrenar i ha pogut tenir el recorregut que està tenint.

I la producció ha esta molt cara?

No, però hauria de ser-ho més. (riures). Perquè sí que ha cobrat tothom de l’equip. He pogut pagar a tothom. Però m’hagués agradat tenir més temps per a la postproducció sobre tot. Però pels recursos econòmics que tenia no ha pogut ser possible. Però no és una producció cara. L’hem fet amb els recursos que teníem, no em queixo dels recursos que tenim i s’ha pogut fer la pel·lícula que jo volia que ja és molt.

Ja té un nou projecte, un curtmetratge documental i d’animació anomenat ‘Dear Michael’ ©Pollyana Hernández

Projectes a futur a més de la promoció del documental ‘Ulisses’?

En tinc un que està a punt de veure la llum aquest 2022, que aquest es de gener ja acabo la postproducció, que també fa 3 anys que estic fent. És un curtmetratge documental i d’animació. He fet una cosa amb animació tradicional també, que es diu ‘Dear Michael’ que veurà la llum això, ja en breu. I tinc un llarg documental pendent des de fa temps, però el veig com a llarg termini, però si, sempre el cap va ideant coses. Però sempre és complicat perquè la meva idea de fer aquests projectes és fer-los com jo vull, si no, no m’interessa. Com deia el Querejeta ‘Para hacer mal una película mejor no hacerla’; doncs jo estic molt d’acord amb ell. Si no la pots fer com tu vols millor no fer-la. Però sempre hi ha cosetes allà.

Alguna cosa que vulguis afegir?

Gràcies per venir a ‘Video Instan’, que vaig triar aquest joc perquè és molt especial. En part a mi m’ha format com a cineasta i com a persona el poder anar a un lloc així i poder accedir a pel·lícules tant especials. Jo crec que això és bàsic per a què la cultura segueixi i la gent sigui molt més crítica. Jo crec que el cine és un gran mitjà per a arribar a ser una societat crítica, també una societat més feliç, eh, no només crítica en el sentit de sempre moure causes impossibles, sinó també de felicitat. El que a mi m’ha donat de felicitat aquell videoclub amb les seves pel·lícules és infinita, per això sempre l’estic molt agraït i per a mi és un luxe estar aquí.

Tràiler ‘Ulisses’ Goya de Far Visuals . Aquest diumenge emissió sencera a TV3 a 3/4 i 10 minuts de 10 de la nit (21:55h)

Deja una respuesta

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s