Entrevista a Guim Puig: ‘Tots els personatges que vaig conèixer a l’Iraq, era gent que havia patit tota aquesta guerra a Sinjar’

Text i fotos: Pollyana Hernández. Entrevista realitzada a l’hotel ‘Casa Fuster’. Barcelona. 27/04/’22

Dins del BCN Film Festival, trobem un noi molt agradable, disposat a tot, a menjar-se el món, ja ha rodat a l’Iraq, que no és qualsevol cosa. Guim Puig ens comparteix la seva experiència al film de l’Anna Maria Bofarull anomenat ‘Sinjar’ que és el nom d’una regió a l’Iraq, que es troba a la frontera entre aquest país i Síria, i on ha hagut enfrontaments entre els peixmerga kurds, habitants de la regió, i el grup terrorista Estat islàmic. També ens parla dels seus nous projectes, tant a la televisió, com al cinema.

Com arribes al repartiment de Sinjar?

Neix d’un think amb l’Anna (la directora), molt informal: ‘envia’m un vídeo i a veure què passa’. I a partir del càsting ja ens coneixem, fem un cafè, parlem una mica de la situació del tema islàmic i dic ‘evidentment vull estar en aquesta història’. En la qual el meu personatge està inspirat en la vida real d’un noi francès. I em vaig trobar amb molta il·lusió de poder-ho fer.

Què vas pensar quan vas llegir per primera vegada el guió?

A mi d’entrada el tema ja m’agradava molt. És una cosa que no entenia massa, i que em vaig haver de documentar una mica més.

Hi ha escenes molt intenses, ¿com las fas, com et concentres per a aconseguir-les?

Em va passar una cosa molt interessant que és que tots els personatges que vaig conèixer a l’Iraq, perquè jo tota la trama l’he rodat allà; era gent que havia patit tota aquesta guerra a Sinjar i que estaven vivint en un camp de refugiats a Duhok. Aleshores tota la figuració estaba formada per gent que havia patit aquests abusos i que molts estaven sense família i sense casa. Llavors, inconscientment empatitzava amb aquesta gent i m»anava a la contra, perquè jo a la història els he de matar. Era una cosa una mica estranya, recordo just el moment en que ens posàvem les túniques negres, que, les persones que en la realitat portaven les túniques negres eren els que havien matat al 2015 les seves famílies; on els figurants al veuren’s amb aquestes túniques, relacionaven l’escena amb aquell fet. Recordo que el meu company estava plorant i estava molt emocionat. I jo pensava ‘no sé què li passa perquè no em puc comunicar amb ell perquè no entén l’anglès’. Així que li vaig demanar a la traductora: ‘pregunta-li què li passa’. Em va respondre: ‘el dia que els van atacar feia el mateix sol que avui’. Aleshores jo hi havia de sortir al cap de 5 minuts i era molt estrany per a mi perquè no sabia ni carregar una kalashnikov. I doncs era com apartar aquestes dues coses y ser el dolent de la pel·lícula, malgrat conèixer totes les històries. Era un procés bastant interessant i a la vegada era duríssim.

¿Quina escena et va agradar més interpretar?

Ostres! Bona pregunta! Hi ha coses de tot, és el de sempre. Quan el veus muntat és una cosa i quan el veus fet és una altra. Jo em quedo amb la primera del pla sequència, on de cop estava al sol i quedaven 5 minuts per a tirar el pla i provar-me a sobre d’una furgoneta sense saber carregar la kalashnikov amb bales de fogueig, i que ells eren unes màquines, per a ells era, el seu pa de cada dia no, però ho havien fet abans. I et miraven com volent dir ‘no en saps’. I te la carregàven ells i de cop hi sorties a escena. També tot l’accent àrab que vam aprendre, era una cosa molt atractiva.

¿I quina la que menys?

Potser la que menys era l’escena de la videotrucada, la més freda, perquè jo feia un skype sense la meva mare al costat i el feia a l’Iraq perquè fos encara més freda i no tenia la rèplica de la meva mare i per tant no sabia com reaccionar, que era el que volia l’Anna: ‘no vull que parlis amb ningú perquè inconscientment si tens una rèplica empatitzaràs amb la teva mare i no volem això’.

Amb quin moment del film et quedes i què n’has après?

Jo em quedo amb el sortir d’allà amb la sensació de dir: ‘jo no hi tornaré i fa una pena’. Perquè al final és una pel·lícula que parla i critica tot això. I em quedo amb la sensació de la gent d’allà que ajudava a que fos molt viral i molt coneguda la pel·li. Perquè al final dones a conèixer les històries que passen allà de les seves ètnies i de les quals es parla poc a altres pel·lícules, que són com ‘el musulmà sempre és el dolent a les guerres i les pel·lícules heroiques’, i en aquest cas no és així.

Tens projectes per a després de la promoció de ‘Sinjair’?

He començat una sèrie que sortirà a Netflix el 7 de maig. Es diu ‘Bienvenidos a Edén’. Jo sortiré en una temporada, o sigui que no sé exactament quan sortirà aquesta. I també faig una aparició molt petita amb la Nora Navas amb el Cesc Gay; ens tornem a trobar, no fem de mare i fill en aquest cas. (Riures).