Text – Albert Roca. Traducció – Cori Maritan. Fotos – Albert Roca.
Del 12 al 19 de desembre Barcelona va acollir la segona edició de la Mostra de Cinema Italià, en la que es van exhibir de manera gratuita les darreres propostes cinematogràfiques d’Itàlia i en la que van venir molts dels seus protagonistes. Una d’elles va ser l’actriu Valeria Golino –una de les actrius “fetiche” dels anys ’80 i que va treballar a Hollywood en moltes produccions- i que va presentar la seva òpera prima com a directora, “Miele” –guardonada al Festival de Cannes-. La seva història gira sobre el tema de l’eutanasia. L’actriu i directora va rebre el Premi CSCI d’honor, per la seva trajectòria i que va recollir personalment.
Com t’has sentit en el rol de directora?
Com a directora sento molta tensió artística, era la meva primera pel·lícula i a més vaig escollir un tema complicat. He tingut molts bons moments però també hi havia moments que no estava del tot contenta amb el que estava fent; molts daltabaixos. Però també puc dir que òbviament vull fer una altra pel·lícula. He après molt de la meva primera pel·lícula.
Com es viu el tema del suïcidi assistit a Itàlia?
El suïcidi assistit no és legal a italià, existeix clarament propostes de llei, associacions… En aquest moment és un crim, i jo he fet una pel·lícula en que també és un crim, la protagonista ho fa d’amagat. També es fa pagar un preu molt alt per fer-ho.
La pel·lícula està basada en una història real?
No, està basada en el llibre “A nome mio” de Mauro Covavich .
Como ha estat treballar amb Jasmine Trinca i Carlo Cecchi, protagonistes del filme?
Eren els meus actors imaginats: el meu heroi i la meva heroïna. Des del principi mentre escrivia el guió ja sabia que serien ells dos. Sense ells dos no hauria pogut fer aquesta pel·lícula.
Utilitzes molt els primers plans, per expressar les emocions dels personatges. Això ho has recollit també de la etapa d’actriu?
Possiblement he gravat Jasmine com m’hauria agradat que fos gravada jo. Es una actriu de petites coses, es molt cinematogràfica. És allò que ha de ser, però per veure això has d’anar a prop. Els primers plans em semblaven que fossin part de l’estètica de la pel·lícula…
Ha estat molt important per a tu parlar del suicidi assistit en el filme?
Jo crec que pot ser clarament important per tots. No ho pensava abans de fer la pel·lícula, no era una de les meves prioritats, fins que hi vaig començar a pensar-hi. També perquè es un tema tabú, evitem parlar-ne. Penso que el cimema és un dels pocs llocs on es poden fer aquest tipus de discurs, és un mitja de comunicació.
Parles de la mort però a la pel·lícula no la mostres directament
No es una pel·lícula on la mort s’ha de veure explícitament. La mort, per molt que passa, no la veiem, i en el film és present sense veure-la. He fet la cosa més pròxima a la mort però sense veure-la, perquè la nostra imaginació la vesteix de manera més profunda.
Barnafotopress 
Deja una respuesta