Núria Florensa: «Com actriu m’agrada jugar»

Text i fotografíes – Albert Roca.

El proper 12 de juny s’estrena La Memòria de les Papallones, òpera prima de la jove directora catalana Marta Viña Berbís i primera producció pròpia de ConUnPack, La memòria de les papallones és un drama íntim i sensorial que segueix la Maria, una dona amb una infància difícil, i l’Anne, la seva filla adoptiva, en un procés de construcció familiar marcat per les quatre estacions de l’any. Hem parlat amb la seva protagonista, Núria Florensa, apassionada de la seva professió i que valora que les històries ajudin a remoure coses.

Actriu, actriu de doblatge, directora teatral. Com et definiries concretament?

El que faig més és actriu i locució. Direcció de teatre ho he fet durant una època més concreta i ben aviat ho tornaré. M’agrada fer moltes coses, ja que no m’agrada la monotonia.

Has dit que l’art i la cultura són les millors eines per connectar les persones

Al final, tant el teatre com l’audiovisual és un lloc on explorar la vida i les vivències. A partir d’aquí, tant el que el fa com el que ho rep, pots canviar la teva manera de veure la vida o sigui un punt de vista diferent. Per exemple jo com a actriu, quan interpreto un personatge i conec aquesta realitat  m’apropo més a ella. I d’alguna manera, també canvio la meva mirada sobre aquella persona, tema o circumstància.

En el moment d’interpretar hi ha una disfressa?

Al final tots tenim una màscara de personatge  que traiem a fora.

Com es construeixen els personatges?

A base de vivències. M’agrada trobar diferents capes dels personatges.

I com es transmet la “veritat” dels personatges?

Aquest és el repte. Jo particularment, intento cedir el meu cos al personatge per conèixer-lo a fons. M’agrada saber molt del seu passat i com ha arribat a ser la persona que és ara. A partir d’aquí, utilitzant les meves emocions, canalitzar el que li passaria al personatge. I quan et fas amb el personatge no fas veure que et poses trista, t’enfades de veritat, t’enamores de veritat, et desenamores de veritat, pateixes de veritat. Tot és real, encara que no sigui la meva història.

Quins recursos utilitzes?

Els agafi més amb una obra de teatre, ja que tot s’acaba mecanitzant en fer-la cada dia. En cinema graves una seqüència i el que fas és mirar l’altre o el que t’estigui passant en aquell moment i viure-ho. Llavors jo tiro l’ara i aquí intentar-ho connectar amb el que està passant aquell personatge que interpreto.

Ho vius tot amb molta passió?

La passió és essencial. Justament com que has d’expressar la veritat, si poses passió tot s’uneix com un gerro de fang. Si els ingredients són passió, emoció, entrega, veritat i ho amollades, et podrà sortir un gerro, que al final t’identificarà. Si et deixes una part, tindràs un gerro, però potser no serà la peça que volies haver creat.

Per això, tornant a la resposta la nostra professió  d’interpretar té molt a veure amb la passió. I no parlo de la passió desmesurada, parlo de mesurar quin grau de passió li has de posar.  

En certa manera hi ha una responsabilitat a l’hora d’interpretar un personatge

La persona que veu una obra de teatre o un audiovisual, s’oblida que és ficció. El més bonic és quan t’oblides que hi ha una càmera, que et fan moltes indicacions. Ho has de fer. És el més bonic, i quan t’oblides i connectes amb el que està passant allà. Si tens un company i ho compartiu, magnífic, i si ho has de fer sola, sola,. Sempre hi ha una part bonica i que l’has de treballar més. Si estàs sol, has de fer un treball intern, potser més que si el fas amb un altra, i t’ajuda a retroalimentar-te.

De no ser actriu series un altra persona?

Segurament. Ser actriu és un estil de vida. Cada dia treballo amb una cosa diferent. Soc autònoma, no tinc horaris, no visc la professió justament des d’aquesta passió. Llavors potser si no hagués sigut actriu, prioritzaria altres coses. Hauria sigut tot una mica diferent. La meva vida es configura molt amb els projectes que tinc.

I ho vius intensament?

Ho he desmitificat una mica. Al cap i a la fi, la Núria qui és? És una actriu, però també és germana i filla. També és una persona que viu en aquest món i que intenta saber què els passa amb ella mateixa,

Una de les coses que m’agrada molt de ser actriu és saber per què les persones fan el que fan. Aquesta ha sigut una gran pregunta sobre mi mateixa. M’he fet preguntes de per què em passa el que em passa. Això em connecta molt i m’he intentat buscar per què aquest personatge fa el que fa, què li ha passat.

Recordes especialment algun personatge que el marquès molt?

Vaig estar fent un monòleg d’una hora al teatre i era una noia que havia viscut una realitat molt dura. En aquella època jo estava molt trista i sense voler em vaig emportar l’emoció a casa. Com era una obra de teatre que havia de representar durant un cert temps, era més fàcil que això passés. Després ho acabes oblidant.

Aviat s’estrena La memòria de les papallones, que ha tingut un procés ben particular, veritat?

No sé què succeeix en els meus rodatges. Una pel·lícula la vaig gravar el 2016, l’altre el 2019, i l’altre el 2017-2018. La del 2019, Barelona mon amour, es va estrenar fa poc. La del 2016 era en català, però la vaig estrenar a Rúsia. I tota aquesta espineta me l’he tret amb La Memòria de les Papallones, que està a punt d’estrenar-se. Es va gravar durant un any seguit.

Tenies ganes d’estrenar-la?

Molta, perquè la primera pel·lícula de la directora Marta Viña i tothom s’hi va involucrar. Es van crear vincles molt macos.

 Un dels temes que surten a la pel·lícula és del fet d’estimar. És difícil fer-ho?

És difícil saber estimar, començant per un mateix. Ens han ensenyat poc a l’escola, però jo penso que això està canviant. L’escola de l’emoció i la intel·ligència emocional ara està més present. En general, no ens han ensenyat ni a estimar-nos a nosaltres ni als altres. I això és perquè moltes vegades estimem els altres esperant coses a canvi. A vegades s’espera molt que l’altre t’accepti. És una mica això que “jo t’estimo, però espero que m’acceptis”. Es crea tot un joc de fins a quin punt estimem d’una manera altruista. Moltes vegades el que volem a canvi és que ens estimin.

Hi ha això de la mitja taronja. No hi ha, tu ets una mitja taronja  i no vindrà una altra persona a complementar-te. I això crec que ha fet molt mal i que genera molts patiments avui en dia. Perquè el príncep blau no existeix, ni la princesa. Tu has d’aprendre a estimar i intentar estimar sense pidolar amor. L’amor ha de ser bidireccional. Com que no ens han ensenyat a estimar a nosaltres mateixes, busquem molt que ens validin i ens estimin a fora. Mentre més ens estimin a fora, més pensem que som estimables.

Tornant a la pel·lícula La memòria de les papallones, es parla de quan una filla adoptiva entra a la família

La pel·lícula m’agrada molt perquè treballa des de la subtilesa i llavors és com que està passant alguna cosa i no acabes de veure-ho clarament, no t’ho expliquem directament. Crec que a la vida passa una mica això: a vegades les coses no es parlen, però estan passant. Hi ha com una capa superficial i després tot el bullit que hi ha per sota. Entra aquesta nova persona amb un nucli familiar que té una estructura que canvia i es veu com modifica cada personatge.

Hi ha una cosa que està passant, però no es fa visible fins a una part avançada de la pel·lícula, encara que el públic ho estigui notant.

De quina manera?

No hi ha una única intenció. Amb el que està passant cada espectador podrà sentir la seva història. Al final hi ha una resolució, que tindrà molt a veure també amb la mirada de cadascú.

És el cinema que t’agrada veure com a espectadora?

M’agrada el cinema d’autor i social, que sembla que no passi res però passa molt. M’agraden aquestes històries perquè m’hi sento més identificada, que una pel·lícula em remogui. Que no siguin només els bons i els dolents, si no que puguem veure les ombres i les llums dels personatges. Que la història no sigui lineal i se sàpiga el que passarà. Que em sorprenguin les vivències dels personatges i que no tot és A o B. M’agrada veure que els personatges tenen molts grisos, que poden ser gris fosc o gris clar. La raó és que la vida és així, no tot és tan clar.

Personatges pendents?

Algú molt dolent. M’encantaria. Com actriu m’agrada jugar. I això és important: el joc, explorar.  Una de les coses que més m’agrada del teatre, ja que faig de professora i els hi dic als alumnes, és aquesta emoció que normalment no explores a la teva vida. Moltes vegades ens reprimim emocions, que no han d’estar lligades a la ràbia o la tristesa. Em motiven molt els personatges duals que els passen coses. Fixa’t que un cop vaig fer d’assassina, però va ser en un curtmetratge. També m’agradaria fer una comèdia intel·ligent, gens barroera.

On et podrem veure aviat?

El juliol dirigeixo una lectura dramatitzada al Teatre Romea, amb el text d’Agustí Franch, que és el guionista de “El fred que crema”. Amb ell tinc una companyia de teatre que havíem fet dues obres.