Núria Florensa: «Com actriu m’agrada jugar»

Text i fotografíes – Albert Roca.

El proper 12 de juny s’estrena La Memòria de les Papallones, òpera prima de la jove directora catalana Marta Viña Berbís i primera producció pròpia de ConUnPack. La memòria de les papallones és un drama íntim i sensorial que segueix la Maria, una dona amb una infància difícil, i l’Anne, la seva filla adoptiva, en un procés de construcció familiar marcat per les quatre estacions de l’any. Hem parlat amb la seva protagonista, Núria Florensa, apassionada de la seva professió i que valora que les històries ajudin a remoure coses. 

Actriu, locutora, actriu de doblatge, directora teatral. Com et definiries concretament?

Del que treballo més habitualment és d’actriu i locutora. Direcció de teatre ho he fet durant una època més concreta i ben aviat  hi tornaré. M’agrada fer moltes coses diferents ja que no soc gens amant de la monotonia.

Has dit que l’art i la cultura són les millors eines per connectar les persones

Al final, tant el teatre com l’audiovisual  et permeten explorar la vida i, a partir d’aquí, tant el que el que s’hi dedica com l’espectador que veu la peça, és susceptible de poder canviar la seva manera de veure la vida o el seu punt de vista. Per exemple, jo com a actriu, quan interpreto un personatge i conec la seva realitat, inevitablement, m’apropo més a ella i, d’alguna manera, també amplio la meva mirada sobre aquella persona, tema o circumstància.

En el moment d’interpretar hi ha una disfressa?

Al final tots tenim una màscara i els personatge també, així que l’interessant és descobrir que hi ha a sota. M’agrada trobar les diferents capes que tenen els personatges.

Com es construeixen els personatges?

A base de conèixer qui és i què la portat al moment present.

I com es transmet la “veritat” dels personatges?

Aquest és el repte. Jo particularment, intento cedir el meu cos perquè sigui un canal i per això, l’he de conèixer a fons. M’agrada saber molt del seu passat i com ha arribat a ser la persona que és ara. A partir d’aquí, utilitzo les meves emocions per vehicular el que li passa i com se sent. Quan interpretes no has de fer veure res, si no que t’enfades de veritat, t’enamores de veritat, et poses trista de veritat i pateixes de veritat. Tot és real, tot ho has de viure com si fos pròpi.

Quins recursos utilitzes?

En teatre, a vegades, pots utilizar recursos més tècnics perquè fas una funció 5 dies a la setmana i pots acabar mecanitzant certes coses, però, generalment, jo m’enfoco en l’ara i aquí. En cada feina, sempre intento connectar amb  l’altre personatge o amb el que m’estigui passant en aquell moment precís i viure-ho al màxim.

Ho vius tot amb molta passió?

La passió és essencial. Si els ingredients que poses perquè la teva actuació sigui autèntica, són passió, emoció, entrega i veritat et podrà sortir el gerro que volies fer, però si et deixes una part, potser no aconseguiràs exactament la peça que volies haver creat. Per això, tornant a la resposta sobre la nostra professió, crec que actuar té molt a veure amb ser una apassionada. I no parlo de la passió desmesurada, parlo de mesurar quin grau de passió li has de posar a cada feina, perquè una et demanarà que sigui més continguda i una altra més explosiva.

En certa manera hi ha una responsabilitat a l’hora d’interpretar un personatge

La persona que veu una obra de teatre o un audiovisual, si està ben feta, s’oblida que és ficció, així que sí, has d’intentar ser fidel al que demana la història i explicar el que necessita la directora.

De no ser actriu series un altra persona?

Segurament. Ser actriu és un estil de vida perquè jo soc autònoma, no tinc horaris fixes i cada dia treballo en una cosa diferent. Llavors, potser si no hagués sigut actriu, hagués prioritzat altres coses. La meva vida es configura molt  segons els projectes que tinc.

I ho vius intensament?

Sí, però he aconseguit regular-me millor. Al cap i a la fi, la Núria qui és? És una actriu, però també és germana, filla, parella, etc. També és persona i intenta saber que li passa i com pot millorar.

Una de les coses que valoro més de ser actriu és indagar per què les persones es comporten com es comporten. Aquesta ha sigut la gran pregunta que m’he fet sobre mi mateixa i faig el mateix amb els personatges.

Recordes especialment algun personatge que el marquès molt?

Sí, quan vaig estar fent un monòleg d’una hora i interpretava una noia que havia viscut una realitat molt dura. En aquella època jo em sentia més trista, més decaiguda i vaig entendre que m’estava emportant les emocions del personatge a casa. En teatre és més fàcil que això passi perquè interpretes la mateixa historia durant més temps. Per sort, al final, tot torna a la normalitat.

Aviat s’estrena La memòria de les papallones, que ha tingut un procés ben particular, veritat?

Sí, perquè es va gravar ara fa 9 anys durant tot un any perquè hi havia una correlació entre cada estació i el que sentia el meu personatge. Va ser molt bonic viure-ho.

Tenies ganes d’estrenar-la?

Moltes, perquè era la primera pel·lícula de la directora Marta Viña, amb qui va ser un plaer treballar, i tothom s’hi va involucrar. Es van crear vincles molt macos.

 Un dels temes que surten a la pel·lícula és del fet d’estimar. És difícil fer-ho?

Sí, és difícil saber estimar, començant per una mateixa. Ens en han ensenyat poc a l’escola, potser ara està canviant,  però, en general, no ens han ensenyat ni a estimar-nos ni a estimar als altres. Moltes vegades estimem els altres esperant coses a canvi, esperant que ens acceptin, per exemple. La pregunta és, fins a quin punt estimem d’una manera altruista? Perquè sovint estimem perquè volem ser estimats.

També hi ha el mite de la mitja taronja que ha fet molt mal. Tu ets la taronja sencera i no has d’esperar que vingui una altra persona a completar-te. El príncep blau no existeix, ni la princesa. Tu has d’aprendre a estimar-te i a intentar estimar sense pidolar amor. L’amor és bonic que sigui bidireccional, però no sempre passa i com que no ens han ensenyat a estimar-nos, sovint, busquem que ens validin i ens estimin els de fora.

Tornant a la pel·lícula La memòria de les papallones, es parla de quan una filla adoptiva entra a la família

La pel·lícula treballa des de la subtilesa i l’espectador nota que està passant alguna cosa però no perquè s’expliqui directament. Crec que a la vida passa una mica això: a vegades les coses no es parlen, però estan passant. Hi ha com una capa superficial i després tot el que va per sota. Quan la filla adoptiva entra al nucli familiar, que ja té una estructura concreta, aquesta estructura canvia i modifica cada personatge.

De quina manera?

No hi ha una única intenció. Amb el que està passant cada espectador podrà sentir la seva història.

És el cinema que t’agrada veure com a espectadora?

Sí, perquè m’agrada el cinema d’autor i social perquè m’hi sento més identificada i em remou. No m’interessen les històries on només apareixen els bons i els dolents, si no que puguem veure les ombres i les llums dels personatges. Que la història no sigui lineal, que no sigui predictible. Que em sorprenguin les vivències dels personatges i que no tot sigui A o B. M’agrada veure que els personatges tenen molts grisos, que poden tenir matisos. La raó és que la vida és així, no tot és blanc o negre.

Personatges pendents?

Interpretar la dolenta, dolentíssima d’una pel·lícula. Com actriu m’agrada jugar i explorar.  Quan dóno classe els hi dic als meus alumnes: aprofiteu els personatges que interpreteu per viure les emocions que normalment no us permeteu a la vostra vida, potser per això m’agradaria fer de la dolenta. Em motiven molt els personatges duals i contradictoris. També m’agradaria fer una comèdia estripada però intel·ligent perquè normalment no m’ofereixen papers així.

On et podrem veure aviat?

Ara estic dirigint una lectura dramatitzada que farem el dia 7 de juliol al Teatre Romea, amb el text “My way” d’Agustí Franch, que és el guionista d’ “El fred que crema”. Amb ell, l’Isidre Montserrat i el Raül Tortosa tenim una companyia de teatre i hem estrenat dues obres de teatre.