Entrevista a l’Albert López, coprotagonista del documental ‘Ulisses’: ‘…als zoos es matant animals tot sovint’

Text i fotos: Pollyana Hernández. Entrevista realitzada a ‘Video Instan’, Barcelona 03/01/’22

Va arribar al zoològic de Barcelona quan era molt jove amb tota la il·lusió que pot tenir una persona que estima els animals. Va tocar de peus a terra des del primer dia treballant; li va tocar una feina no molt agradable. Posteriorment va fer de cuidador de l’orca ‘Ulisses’ durant aproximadament 12 anys fins que la van traslladar a Sea World a San Diego als Estats Units. Això al 1994, 25 anys després va retrobar-se amb l’animal mentres coprotagonitzava el documental ‘Ulisses’.

‘I a base de ficar-me a l’aigua i de mica en mica anar-li curant les ferides, així és com ens vam fer amics’. Albert López
Foto: ©Pollyana Hernández

Quan tu treballaves amb l’orca, tu notaves que ella ho estava passant malament?

Sí, per això li destinava moltes hores. Quan acabava la feina li destinava des de 5 minuts a una hora per a nedar i jugar amb ell. Perquè necessitava algú, sí que estava amb un dofí, però la interacció que teníem ell i jo era molt diferent. Sempre procurava estar amb ell, no per mi, que ja m’agradava, sinó per ell. És com si tu tens un gos, però només li treus a fer pipi i prou, però no li fas ni una manyaga, ni li dius res. No, home, no! Si tens un animal l’has de cuidar, has d’estimular-lo d’alguna manera. Doncs això és el que jo sentia que havia de fer, perquè ell estava tancat allà dins. Ens vam fer amics perquè els dofins li pegaven molt al principi. Ell va ser capturat als 2 anys, el vam ficar amb dofins i va viure tota la vida amb dofins. No tenia la consciència de ser més fort. I els dofins li feien mal, sobre tot els mascles, el van arribar a ferir moltíssim. I a base de ficar-me a l’aigua i de mica en mica anar-li curant les ferides, així és com ens vam fer amics.

Com és que acabes treballant al zoo de Barcelona?

La pregunta seria com és que acabo treballant al zoo si m’agraden els animals; doncs, perquè la primera feina que vaig fer va ser assassinar un dingo. Quan vaig preguntar perquè el feien em van dir que era perquè no hi havia instal·lació. Els zoos són això, als zoos es matant animals tot sovint. Si és més barat matar un animal que curar-lo, es mata i es compra un altre. Sempre es tria el més barat, els zoos funcionen així, tots.

Però anem més enrere: Perquè decideixis treballar al zoo?

A mi els nimals m’havien agradat sempre, des de ben petit col·leccionava cromos d’animals, per a mi ells eren una part molt important. Llavors vaig conèixer una noia que era companya meva de classe que la seva germana treballava al zoo, i em va dir ‘al zoo sempre hi fa falta gent’. Jo anava per a joier, el meu pare era joier ; jo estava treballant a la joieria d’aprenent. I vaig conèixer aquesta noia que em va presentar a sa germana i vaig entrar com a becari al zoo al 78.

Llicenciat en Psicologia per la Universitat de Barcelona
Foto: ©Pollyana Hernández

Per a tu seria una cosa tremenda això de començar a treballar al zoo perquè t’gradaven el animals, i veure l’assassinat del dingo.

Sí, era una bestiesa.

Però vas continuar treballant-hi.

Perqué a mi em va ensenyar el meu pare dues coses, ‘si alguna cosa no t’agrada tens dues vies: o te’n vas o intentes canviar-la’; i jo vaig triar la via d’intentar canviar-la. Això va passar arrel de que jo em volia anar a viure a Un Kibbutz al voltant de l’any 74, quan un oficial de l’exèrcit israelià em va preguntar ‘Perquè te’n vols anar?’ I li vaig contestar que ‘perquè aquí està el Franco i estem vivint molt malament’. Llavors em va fer la reflexió ‘Perquè el jovent d’aquí prefereix anarse’n en comptes de quedar-se i canviar-ho?’. Jo crec que aquell home em va canviar. I sempre que em trobo amb alguna cosa, hi ha dues possibilitats: o anar-se’n i evitar-ho, o canviar-ho. I jo vaig triar canviar, intentar canviar-ho. Crec que alguna cosa va canviar.

Quines coses creus que van canviar?

Des de protocols de com es feien les coses amb els animals. Per exemple a l’hora de mesurar el clor de les piscines, abans es feia quasi que sucant el dit a l’aigua i tastant-la. Vaig instaurar mètodes d’analisi del clor, mètodes d’entrenament diferents. Jo sóc llicenciat en Psicología, llavors vaig intentar aportar tot el que vaig aprendre de la Psicologia. La modificació de conducta amb mètodes d’entrenament que fossin sempre basats en la recompensa, el premi, el bon rotllo, mai en el càstig. El primer exercici que jo vaig aprendre amb dofins va ser fer-los passar d’una piscina a l’altra. Jo vaig preguntar ‘Com ho fem?’ – Molt fàcil, et poses aquí en la porta quan passa i tanques’. I vaig preguntar ‘I si no passa?’ -Ah, doncs te’n vas a la piscina de darrera amb una canya, li pegues i passa. I els vaig preguntar als que em van ensenyar: ‘No dieu que són tant llestos, perquè no els ensenyem a passar d’una piscina a una altra?’ -No! Perquè això porta molta feina, tu li pegues i passa ràpid. Quan jo vaig plegar del zoo vaig dedicar molt d’esforç al que el diuen comportaments mèdics. És a dir, els veterinaris per a treure sang a un dofí l’única opció que hi havia quan jo vaig començar, era buidar la piscina, deixar-lo en sec, tirar-se-li 12 persones al damunt, perquè té una força alucinant, aguantar-lo fort així, punxar-lo i treure-li sang. Això amb l’orca no ho pots fer. Li has d’ensenyar un comportament, que és el primer que li has d’ensenyar: a que et dongui la cua i es deixi treure sang. I vaig dir: ‘Perquè no ho fem amb tots els animals?’. I a partir d’aixó vaig fer molt d’esforç en els comportaments mèdics. Els hi podies fer una sonda gàstrica, una ecografia, els hi podies treure sang de manera voluntària. Fins al punt de que em vaig anar a treballar a Itàlia on vam aconseguir fer també de manera voluntària i durant 2 hores, una via intravenosa a un cap d’olla, que és una mica més gran que un dofí i més petit que una orca.

Va ser el cuidador de l’orca Ulisses al zoològic de Barcelona
Foto: ©Pollyana Hernández

Doncs, creus que el temps que eres allà amb l’Ulisses i amb la resta d’animals va servir de molt?

Home sí, és clar que sí. Jo vaig aprendre molt i penso que d’alguna manera vaig ajudar a que les coses es fessin millor. Al menys de la manera com jo les veig. Amb base en el respecte absolut. A mi alguna vegada m’han acusat d’haver-li pegat a un animal. Per exemple a un lleó marí, i sí, ells són com a un gos ‘a lo bèstia’, porto vàries cicatrius a les mans de mossegades de lleó marí. Tu tens una relació amb ells semblant a algú que educa un gos que és molt agressiu. Doncs alguna vegada un calbot et pot ajudar calmar-lo. Perquè ells l’entenen així, no li pegues amb sanya amb ganes de fer-li mal, sinó que t’hi tornes i li dius: ‘eh, para’. Que això no vol dir que sigui agressiu. Per exemple, recordo a Itàlia hi havia un pingüí que necessitava hidratació, i els entrenadors, per a no estressar-lo en les capsuletes li ficaven aigua i li donaven peix amb les capsuletes aquestes per a donar-li aigua. I jo vaig dir ‘escolta, perquè no l’agafeu, li posem una soca, l’injectem l’aigua i en un moment ja li hem donat un llitre d’aigua?’ – No perquè això és estressar-lo. A vegades aquest concepte d’estrés, sobre tot quan estàs amb animals de captivitat, a la millor no és tant l’estrés com el que significa que l’animal no estigui bé. Quan jo era el cap vaig instaurar aquest protocol, se’m va dir de tot, que era un maltractador d’animals i tal, però al cap d’un mes tots els entrenadors que tenia en contra estaven dient: ‘escolta, és perfecte’. Hi havia un animal que li van arribar a posar ‘Tyson’ perquè era una bèstia molt dominant. I només amb hidratació va fer un gran canvi. I és clar, a vegades aquesta hidratació significa que has d’agafar l’animal i hidratar-lo, i això no vol dir un maltractament perquè tu no estàs fent allò per a fer-li mal amb consciècia. Segur que molts veterinaris s’hi troben, si tu has d’anestesiar un gos i aquest no és deixa, l’has de reduir com sigui i no estàs maltractant l’animal, senzillament estàs fent el que pots.

Quan marxa l’Ulisses, t’agradava el protocol i la logística que es va seguir al trasllat?

Els americans el fan tot molt bé. El fan tot a ‘lo bèstia’ i no estalvien ni un dur. Si s’han de gastar mil, se’n gasten mil. I això s’ha d’agrair. Aquí, al menys en aquell temps, es feien les coses més amb una sabata i una espardenya. Van fer una logística bastant bona.

No va patir?

Sí, que va patir. És clar que sí. En el moment que tu el treus de l’aigua i que tu el fiques en una llitera, comença a patir. El van intentar sedar, no el pots sedar del tot perquè respiren voluntàriament, si no s’ofegarien. Llavors li van donar un vàlium per a tranquilitzar-lo, però l’animal a l’entrada i sortida de la bodega de l’avió va ser un calvari per a ell; els ‘clom, clom, clom’ dels moviments que ell va fent, es va rebotar. I després que a la sortida a l’aeroport de San Diego hi havia una diferència d’altura de 2 dits entre la grua i l’avió. I després de 2 hores van decidir que tornava entrar i movien l’avió perquè no hi havia manera de guanyar aquests 2 dits. allò va ser un calvari impressionant després de 20 hores de vol, 2 hores més allà a sota.

Això podrien ser, no sé, detalls, però tu creus que ell trasllat es podria haver fet millor o que els americans el van fer molt bé?

No, es va fer bé.

Al 2004, va ser acomiadat del zoològic de Barcelona per denunciar la mala praxi que hi havia
Foto: ©Pollyana Hernández

Una vegada que marxa l’Ulisses com et canvia la vida aquí a Barcelona?

Vaig passar a quedar-me amb dofins. El que sí que vaig procurar va ser no establir una relació tan bèstia com la que vaig establir amb l’Ulisses perquè fa mal. Jo em vaig alegrar de que se n’anés, perquè el zoo és una instal·lació de l’any 68 més o menys, que no és que sigui petit, és que és obsolet, és anacrònic; no hi ha manera de que funcioni la cloració, l’aigua moltes vegades estava amb PH de 5, o sigui era una bestiesa allò.

I creus que a Sea World estava millor?

Estava diferent, una mica millor, però seguia en captivitat, eh. Perquè digui que estava millor no vol dir que ho defensi ni molt menys. Però era millor que se n’anés que no pas que es quedés.

Quan de temps vas quedar-te tu al zoo després del trasllat d’Ulisses?

10 anys.

Com vas decidir deixar el zoo?

Ens vam deixar mútuament, em van acomiadar. Perquè vaig fer un informe del que diuen aquests dies, que ara la tiraran a terra perquè hi ha aluminosi. Això ja ho sabien fa 30 anys, i jo vaig fer aquell informe dient que allò s’estava caient, el vaig entregar al matí i a la tarda m’acomiadaven.

I que vas fer després del zoo?

Vaig muntar un projecte d’educació ambiental que es diu ‘Projecte Ninam’, amb un catamarà fèiem sortides per a ensenyar els cetàcis i la fauna marina en general. A la zona de Roses i de Cap de Creus. Educació ambiental in situ, sense molestar els animals. La gent pujava al catamarà i ensenyàvem la fauna. I també fèiem un treball de recerca sobre foto-identificació dels grups de dofins que viuen a la zona de Cap de Creus. aixó fins al 2008 que va venir la crisi, va deixar de venir la gent, el banc va executar la hipoteca i es va quedar el catamarà, i doncs vam haver de tancar el projecte definitivament.

I ara que fas?

Ara estic treballant els estius al Port de Roses controlant els camps de fondeig per a evitar que la gent tiri l’ancla a la poseidònia. Hem fet camps de fondeig amb boies i sóc el responsable dels camps de fondeig de la zona de Roses.

O sigui que et dediques igualment a cuidar els animals de certa manera.

Sí, a la poseidònia. I visc en un Mas amb gats i gosos i gallines. (riures).

I com és que participes en aquest curtmetratge?

Va ser en Joan el que m’ho va propossar. El volia explicar la història de l’orca Ulisses, utilitzant el paradigma d’Ulisses, de la Odissea, pera donar-li la volta, no és l’Ulisses el que viatja, sinó que sóc jo com a fil conductor, que faig el viatge a San Diego com a exentrenador i amic seu.

Com va anar aquella retrobada?

Jo no l’explico mai. No? Va ser molt trist. Això és el que volia realment saber, la teva sensació, les emocions que tenies al moment. Va ser molt trist, però jo vull deixar sempre que la gent miri el documental i que tregui les seves conclusions; per a mi, l’únic que et dic és això, que per a mi va ser una cosa molt trist.

Al 2010 va publicar ‘Guia de Cetacis del Parc Natural de Cap de Creus’
Foto: ©Pollyana Hernández

Perquè no et deixaven apropar-te més a l’Ulisses?

A tenor del que va passar a Black Fish que una orca, ‘Tilikum’ es va manjar part de la seva entrenadora. Des de llavors i arrel de la pel·lícula a Sea World a evitat totalment la interacció entre orques i humans. Perquè no hi hagi accidents d’aquest tipus. Si entre ells ja no els toquen, ara imaginat algú que ve de fora. I mira que els hi vam dir i els va fer molta gràcia, però una de les entrenadores va veure aquesta polsera, *la polsera que porta l’Albert diu: ‘Empty the tanks. End captivity’. Es va adonar que jo estava del bàndol bo i ens van fer fora. Ja no ens van deixar, amb bones paraules i tot, però no.

Quin missatge creus que pot donar aquest curtmetratge a la gent?

El que pretén és que la gent tregui les seves conclusionsde l’obsoleta que és la captivitat avui en dia. No pot ser que nosaltres seguim mantenit animals en captivitat amb el que ella significa: Maltractament, tortura, privació de moltes coses.

Què li dius a la gent que pensa que els zoos tenen coses bones perquè així tu pots apropar-te a les espècies que són llunyanes perquè és molt car viatjar i coses aixií?

Avui en dia no hi ha sentit. Tu pots anar a tot arreu del món per 4 duros. Una, si tantes ganes tens de veure lleons, ves a veure’ls a Àfrica. O tens uns documentals boníssims que t’explicaran molt més que si els hi vas a veure. Però si el que necessites és anar-lo a veure, jo diria que comencessin per la fauna de casa seva. O és que només els agraden els lleons o els goriles perquè estan molt lluny? I en canvi les malleregues, o els conills, o els senglars, aquests no importen perquè és clar, això el tens; el tens però no el coneixes, si no l’has vist mai, si no saps distingir un alca d’un gavià, si penses que els corbs marins són ànecs. Jo tinc molts amics apassionats dels animals i sí s’ho han gastat tot per a anar-se’n a veure ossos a Kamtxatka, però han anat a Kamtxatka, però abans a aquesta persona tu li preguntes i sap distingir un corb marí d’un alca, un gavià d’una mallerenga… perquè si li agraden realment els animals entendrà que no val la pena agafar un lleó i portar-lo aquí per a que tu puguis veure’l. Bernard Germain De Lacèpéde era un científic, que va ser anomenat al 1795 el director del Jardí Du Roi de Versalles, i en un dels seus llibres que va escriure, que està al Museu d’Història Natural, explica que hi va morir una femella d’un mono que tenien, ell ho atribuïa a que estava trist perquè era l’única de la seva espècie i va acabar morint de tristesa. Ell ho relata d’aquesta manera, però aquest simi era una dona de la tribu dels Hotentote, que ells l’havien identificat com un mono i era una humana d’una tribu en la qual les dones tenen esteatopigia: tenen el cul molt sortit perquè és una defensa que consisteix en acumular molt de greix. Algún dia les generacions futures diran de nosaltres: ‘Mira que bèsties que eren que tenien dofins i orques en captivitat i ximpancés, i goriles, i elefants, que animals que eren, quina poca sensibilitat. Algun dia el diran de nosaltres. Jo no estic culpabilitzant a ningú, només dic que tots com a societat hauríem de reflexionar i fer aquest canvi.

Va crear el Projecte NINAM, per a apropar la gent als cetacis en llibertat
Foto: ©Pollyana Hernández

Al col·loqui has dit una frase: que si no anéssim al zoo no hi hauria zoo, era aixi, oi?

És clar, és que els zoos existeixin perquè la gent hi va. Si la gent deixés d’anar-hi deixarien d’existir els zoos. Quan no sigui rentable, ni políticament, ni econòmica, els zoos deixaran d’existir. Quin sentit té mantenir un zoo amb la quantitat de diners que val un zoo.

Com veus la situació dels animals domèstics, és igual que la dels animals salvatges?

Aquí s’hauria de fer aquesta gran diferència. Hem domesticat durant desenes de milers d’anys animals per a servir-nos a nosaltres. En aquell moment hi ha un pragmatisme. La gent que té animals en captivitat els té perquè li compensa alguna cosa. No és perquè t’agraden; si t’agraden els animals perquè no tens un escurçó, o una bactèria, o un tití, o una lemur catta. No, tens un gos, o sigui, utilitzes el que és fàcil, un gos, un gat, però sense atendre les necessitats d’aquell animal. Que és sociable i necessita estar amb tu. Tu estàs com a mínim 8 hores treballant fora de casa, més una hora d’anada i altra de tornada són 10 hores. 5 o 7 te les passes dormint, la resta pots estar amb l’animal, però clar has d’anar a comprar, has d’estar pels fills… amb l’animal no estàs i ell et necessita a tu i et té només 2, 3 hores com a molt al dia. Quin favor li estàs fent? Ah, llavors, es que tu el tens per a tu. Per tant estàs utilitzant l’animal, si és així, planteja’t-ho, perquè vol dir que estàs utilitzant els animals com la gent que es va a fer els massatges amb els peus menjant. Perquè els peixos si moren mil no passa res. En canvi si tu dius: ‘m’agraden els animals, jo tinc un gos perquè l’he rescatat, no l’he comprat, l’he tret d’una gossera perque l’anaven a matar i estic per ell. Jo conec molta gent que tenen gossos com els han de tenir, viuen amb l’animal, estan per ell, aenen les seves necessitats… i si vius en un pis de 40metres, ho sento però no pots tenir un gos que necessita còrrer 40km diaris. Canvia de lloc, veste’n a viure a la muntanya, llavors tingues no 1, no, 27 gossos si vols, però en un apartament de Barcelona si necessites tenir un gos, t’has equivocat de lloc.

Per a acabar tens algún missatge que vulguis donar-li a la gent?

El missatge seria, un cop vist el documental, que reflexionem realment sobre el tracte que li estem donant als animals quan els mantenim captius només per veure’ls. Quina diferència hi ha entre això i els gladiadors on es veien execucions a la plaça pública. No hi ha cap diferència. Hem d’evolucionar com a societat i hem de realment entendre que nosaltres formem part de la natura i que en la mesura que nosaltres no respectem la natura, no ens estem respectant a nosaltres. I aquesta forma de veure la natura o els animals és errònia. Ho entendrem això?

L’Albert López durant el col·loqui va compartir un fragment d’un poema de Joan Maragall que mostra com hauríem de veure la natura (formant part d’ella):

‘Escrits en prosa’ (Fragment)

Aquí m’estic tot sol a vora’l mar. Sóc la natura sentint-se a sí meteixa.

Tràiler del curtmetratge documental ‘Ulisses’ de Far Visuals. Avui al Canal 33 (21:55h) i a IB3 (21:40h)

Deja una respuesta

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s