Entrevista a Joan Blau, coincidint amb la propera presentació del seu nou disc ‘Arrels de Músic’: ‘Sempre d’una mala cosa ens surt alguna altra de bona’

Text i fotos: Pollyana Hernández. Parc Joan Miró, Barcelona. 06/sep/’21

Cantautor per plaer i per genètica, agricultor de cançons i de la terra per les mateixes raons i molt orgullós d’això. Implicadíssim treballant en l’ambit de les escoles especials. Amb ganes de compartir amb tothom el seu art i el de les persones del seu voltant. Fundador de l’Associació de cantautors i cantautores ‘Rodautors’. En Joan Blau estrenarà en breu el seu nou disc ‘Arrels de Músic’ i, dins dels preparatius dels concerts de presentació, ens obre la porta per tal de conèixer una mica més al cantautor i a l’ésser humà que hi ha darrera…

Joan, tens un nou disc, què tal?

Sí, estic molt content, acabant d’ultimar detalls. Ha sigut una experiència molt diferent a les altres que havia fet.

On i quan el presentaràs?

A Barcelona divendres 17 de setembre a les 8 de la nit a l’auditori ‘Calabria 66’; i el dissabte 18, també a les 8 de la nit, en Lleida a Penelles, que és un poble on em tenen com a afillat tot i que jo sóc de Balaguer.

I què et falta encara?

Falta que m’arribin els CD’s físics bàsicament (rialles); això i acabar de fer alguns assajos per mirar que tot estigui bé; i les projeccions.

De qui vas acompanyat?

Vaig amb la banda, que és l’oficial amb la que enregistro els discos, que són els amics ja de tota la vida: Luis Robisco (guitarra), José Robisco (baix) i el Paquito Escudero (bateria). També la Maria Indurain i la Clara Galí de coristes.

Amb quines persones tens col·laboracions?

A l’hora de fer el directe, en la presentació, cantaré jo sol, però el disc sí que és amb col·laboracions; i les persones són Xavier Monje, Edvrne, Luis Robisco, Maria Jacobs, Edu Quindós, Chicharro, Ema Marujo, Borraz con Zeta, Esteban Faro, Alba Mirás, Niel Laz, Francesc Guillamon, Txer, Madamme Mustash i Ibra Tomba Tomba.

Hi ha gent d’altres paísos?

Quasi tots són d’aquí per la CoVid. Havia d’haver-hi una noia de Tenerife, que finalment no va poder ser. Tots estan afincats aquí, però sí que hi ha gent de fora.

Quin tipus de música proposes amb ‘Arrels de músic?

Hi ha molt de la meva essència com a Joan Blau, però sí que hi ha anat variant segons quina cançó. Per exemple amb Ibra Tomba Tomba fem una rumba. I aleshores és això, hi ha molt estil meu, intimista, amb cançons molt profundes, lletres amb sentiment, amb un estil pop tirant cap a folk, però amb punts de country, indie, rock, rumba… de flamenc no tant.

Hi ha alguna cançó que t’agradi més d’aquest nou disc?

N’hi han unes quantes. Et podria dir ‘Mar elèctric’, ‘Estàtic’, ‘Els teus peuets’. Que per diferents històries m’han arribat molt i són molt especials.

Pots contar-nos alguna d’aquestes històries?

Sí, de fet al llibret del CD, de cada cançó explico en quin mes està creada, cóm està creada i el perquè. Ah! És un plus perquè la gent compri el disc (rialles). És el que t’anava a dir: ‘Doncs no diguis res, només recodar que s’ha de comprar el disc físic'(rialles). Però podem parlar de la cançó ‘Estàtic’, que això ja el vaig explicar en el seu moment: És una cançó que està feta amb el meu amic Txer, per al seu pare, el qual va morir fa dos anys, era amic de mon pare i quan vivíem a Lleida i teníem un grup de Punk el Txer i jo, ell ens animava i ens ajudava a que poguéssim tocar i fer cosetes. És molt especial aquesta cançó perquè està dedicada al Josep Maria Llobet, que a més era un pintor molt important del meu poble, Balaguer. I com que en tots els senzills el que vaig fer és que cada portada la va fer un artista, plàstic o fotògraf, a les hores quan vaig escollir aquesta cançó estava claríssim que la portada havia de ser un quadre d’ell, en concret un autoretrat. 

I quins altres artistes més et fan les portades dels senzills?

Vintiset.net, Natàlia Driabina, Marc Adam, Marietta, Comando Jaza, Laura Bregante, Becho, Oskoart, Joan Planes Agelet, Núria Aguilà, Diana Millán, HakunaBcn i El domador de la llum.

Veig que no és un disc qualsevol, que són com obres d’art, dins d’una obra d’art.

El que passa és que quan vaig començar amb tot això de la música fa 5 anys, tenia molt clar que, si jo tenia un espai per a compartir les meves cançons, volia donar espai també als meus amics artistes que veia que tota la vida havien estat batallant i encara ningú els coneixia. Recordo que havia fet molts concerts amb una amiga ceramista a Lleida que aleshores, mentre jo tocava, ella feia una peça de ceràmica davant de tothom. 

A més de les cançons que tens preparades per a la presentació del teu disc, què més trobarà la gent que hi vingui?

No es trobarà només les cançons del disc ‘Arrels de Músic’, de fet no se les trobarà totes perquè són 16 i jo xarro molt als concerts (rialles) de manera que pot ser interminable. I vaig fer una tria de les cançons que més m’han arribat o que tinc més ganes de compartir. I vaig escollir algunes dels discos anteriors que s’han enganxat a mi. Que no puc anar a cantar a algun lloc sense elles. Veuran aquell nou Joan Blau, aquest creixement després de tot aquest treball personal, d’aquest repte de dir: ‘Vaig a donar-me valor, vaig a donar valor als artistes d’aquí i vaig a donar un espai a tots aquells amics amb quins volia fer col·laboracions. Que, si n’he fet 16 cançons, me’n falten com 40 o 50 encara per a fer amb amics.

Això són molt de discos més per al futur.

Sí, també hem parat perquè és una feinada. Has d’escriure una cançó cada mes, enregistrar-la, produir-la, buscar el dissenyador o fotògraf que faci la portada, fer el vídeoclip…

Fas el vídeoclip de totes les cançons?

No he pogut, més que res per idees i per temps físic. També treballo en una residència de paràlisi cerebral com a cuidador. I en temps de pandèmia hi havia mesos que treballàvem 25 dies del mes. Estàs molt ocupat. Sí i no, tampoc. Hi ha temps per a tot. Perquè t’agrada. Sí. És la clau? Sí.

Joan, on vas néixer?

Sóc nascut a Barcelona, però tota la família és de Balaguer. La meva infantesa, els nadals, els vaig viure a Balaguer; els avis i besavis tots són de Balaguer. Amb vint anys em vaig anar a viure a Balaguer i amb 35 he tornat a Barcelona perquè ma mare és aquí, i està delicada de salut i així la puc cuidar; i per tema música. Jo pensava que si estaves a Barcelona era més fàcil d’entrar a certs nuclis. Sí? No (rialles). Però és una experiència. Però vas fent? Sí, sí.

I cantautor des de quan?

Des de l’11 de desembre de 2015.

Escrivies o cantaves abans d’aquesta data?

Vaig començar a escriure arran de tindre una feina que no m’agradava i de tindre una relació molt tòxica que no em va anar bé, de començar a perdre eines de treball personal, de no ser feliç. I arran d’aquí em van començar a animar a escriure cançons, perquè sempre he fet música i he estat molt vinculat amb la música.

Des de quan estàs tan ficat amb la música?

Porto tota la vida. Vaig néixer i mon pare tenia piano a casa i tocava la guitarra, era aficionat perquè sempre havia prioritzat la família. En part jo estic fent realitat el somni de mon pare. Ell tota la vida ha estat molt vinculat amb la música, organitzava festivals, tenia grups de música; el meu tiet és actor… Família d’artistes. Sí. I amb música sobre tot. Sí, havent estudiat 12 anys de piano al conservatori. Sí? En quin conservatori? Al Liceu. Mare meva! Però ja no toco el piano. De tindre professors tan estrictes vaig acabar deixant-lo, i al teatre amb 18 anys també; i deixant la guitarra elèctrica, els grups de música i fent 2 anys sense tocar bola. Oxigenan-te? Sí, vivint i gaudint de mi mateix, i trobant-me, sobre tot. 

I ara t’acompanya la guitarra?

Sí. Però, abans era piano i ara guitarra o sempre ha estat present la guitarra? Sempre hi ha hagut guitarres a casa. En tenia 9 i em vaig vendre dues durant el confinament. Perquè era exagerat. Però eren les guitarres de mon pare, més jo me n’he comprat alguna. Si tens l’elèctrica, l’espanyola l’acústica, i dues de cadascuna, ja hi tens un fart… (rialles). I la guitarra és un instrument que sempre he estat molt còmode amb ell. Sempre m’ha acompanyat. No era dels que anava a tot arreu amb ella, com ara, però allà on vivia sempre hi havia una guitarra i sempre hi estava al costat.

Aquest àlbum és el segon?

Com a disc llarg és el segon. I entremig vaig fer un EP, (de 5 cançons). Tinc ‘Els Somnis’ que és de 10 cançons, ‘La Clau’ que és de 5 cançons i ara ‘Arrels de Músic’ en té 16.

‘Què em dius de ‘Blau’?

Va ser el primer single que vaig treure. Això va ser purament màrqueting (rialles). Quan vaig fer el disc amb ‘La Bucbonera Estudios’ de Caldes de Montbui, un estudi que ha guanyat premis de millor estudi de Catalunya i ha passat gent com Mojinos Escozíos, gent així; doncs el productor Tomàs i jo ens vam fer molt amics. És un d’aquests grans avis que a vegades vaig a tocar la porta per a preguntar-li cosetes; i a l’hora de treure el disc em va recomanar això, primer que tragués un senzill abans de l’estiu per a donar-me a conèixer.

 
Quin any era?

2016. Vaig començar una miqueta abans, al 2015 amb la Maria Indurain; ella feia concerts i jo l’acompanyava amb la guitarra i em feia cantar entremig.

El teu primer concert era la presentació d’un llibre?

Sí, el llibre d’un molt bon amic, el Víctor Lorenzo que presentava el seu llibre de relats curts, (‘Cambio de rasante’). Em va fer cantar al final perquè, com que sabia que anava amb aquesta noia (referint-se a la Maria Indurain); va dir: ‘vull que cantis tu sol a l’acabar de tot, vull que interpretis 3 cançons’. I vaig descobrir així que m’encantava cantar, i estar sol a l’escenari i el públic. El disc s’enregistra al maig de 2016, surt al juny el single, i al novembre el disc ‘Somnis’. I al primer single li vaig anomenar ‘Blau’ perquè em dic Blau.

 
‘Blau’ és el teu cognom real?

No, Joan Blau ve de la feina en la que treballo. Tota la vida he estat vinculat al món de la discapacitat i a Balaguer treballava en l’escola ‘Estel’, on hi ha un noi que és autista i ell ve la gent de diferents colors. Interactuava molt poc amb la resta de la gent, però sí que quan li preguntaves de quin color eres ell et responia, i sempre eres del mateix color. I feia gràcia perquè, si vaig estar allà 9 anys treballant, al cap de 9 anys jo encara era blau i la resta de la gent encara era del mateix color també; i el ‘perquè’ encara no l’hem descobert. A més, va donar la casualitat que els últims dies d’estar a l’escola, que encara feia classes de guitarra a Lleida, vaig anar a fer l’ultima classe amb el professor i ell em va dir: ‘Ja que és l’última classe et vull confessar que jo tinc una malaltia que es diu ‘sinestèsia’, i segons el só veig formes i colors; i a tu sempre t’he vist com a un cercle blau. També una de les primeres cançons que havia fet es deia ‘Plou’; tot anava una mica per allà: l’aigua, la tristor, la pluja que m’agrada molt; i vaig mirar-ho, i vaig dir: ‘m’agrada, és bonic’. I després de ficar-me ‘Joan Blau’ vaig descobrir que a LLeida hi ha també la Verge del Blau.

Explíca’m, si us plau, una miqueta sobre ’23 d’abril’ la nova cançó de Sant Jordi.

Era 2017 i jo sempre he treballat amb l’àmbit social i he estat molt amb associacions de caire cultural, sempre feia grup i ajudava la gent. Quan vaig començar amb el món del cantautor em vaig trobar amb que els cantautors estàvem molt capats dins del mon de la música. I fins i tot entre nosaltres no ens ajudaven. Doncs vaig crear un grup de WhatsApp on intercanviàvem locals bons per a tocar, o pobles, o contactes de tot Catalunya. I vam arribar a ser uns 40 o 50. I a Lleida hi havia un d’aquests locals, que es deia Bar del mig, era un local molt agradable i tot el poble hi anava. Això era molt bonic. La Mia Fuentes va anar-hi un dia a tocar i jo la vaig anar a veure, ens vam fer molt bons amics i d’aquí va néixer la cançó de Sant Jordi. Des d’aquí ve la idea del disc de col·laboracions. ’23 d’abril’ va sortir l’any passat a «l’APM» moltes escoles de Barcelona, LLeida, Ulldecona i Tarragona l’han anat ficant com a cançó de Sant Jordi. Perquè és una mica diferent. Que totes les cançons no són com te les expliquen a vegades. La gent amb el boca a boca entén que la llegenda és d’aquesta manera i ja està. I potser no, potser el drac era vegetarià. O la rosa d’un altre color. Sí, o al rei li agradaven els nois. També, pot ser.

I sobre ‘Cafè’, què em dius?

És una de les cançons que no havia ficat al disc ‘Somnis’, però que m’agradava molt fer en directe. Aleshores és la primera cançó de l’EP ‘La Clau’ al 2019. Explica la història real del primer amor que vaig tindre. Sobre el dia que em va deixar. Havíem quedat a Les Corts, al passeig de Rambla Brassil per a fer un cafè i xarrar, a veure què feiem, en quina casa anàvem a viure, perquè estàvem mirant cases. I hi va arribar, estava plovent, vam fer l’últim cafè perquè vam deixar la relació. Doncs era la història d’aquell moment que se m’havia quedat molt clavada i que gràcies a aquesta cançó va agafar un altre color. Que ja no va ser una història trist. Ja que ara veig tot això com ‘que bé i gràcies que hagi passat’, perquè ara estic on estic i puc fer el que faig, ja que en molts concerts explico ‘si us han deixat, tranquils, vindrà alguna millor, o ara heu d’estar per vosaltres’. Sempre d’una mala cosa ens surt alguna altra de bona. És una mica com visc.

I quines més coses has fet?

Amb això de fer-nos amics entre cantautors, va sorgir la idea amb un noi, Joan Maria Vives de Tarragona, ens va dir: ‘Perquè no monteu un festival?’ D’aquí vaig començar a organitzar un projecte per a fer un festival de cantautors que es diu ‘Rodautors’. Em vaig anar a Penelles ‘Mira, tinc aquest projecte: vull fer un festival d’un dia on passaran 20 cantautors i tocaran’. Vaig parlar amb l’alcalde i amb la gent de l’ajuntament i van acceptar i a més em van donar moltes facilitats. I el 21 d’octubre de 2017 va néixer el primer Festival de Rodautors. Aquest any, 2021, hagués sigut la quarta edició si no hagués sigut per la pandèmia que el vam haver d’anul·lar. A part de fer el festival, al cap d’un any, juntament amb l’Esteban Faro, que és un dels cantautors que més es va implicar en el projecte del Festival; vam crear l’Associació Rodautors, La Casa dels cantautors i les cantautores. Molta gent s’havia apuntat a la primera edició, al voltant de 58 sol·licituds de gent que volia cantar, coneguts i no coneguts; la segona hi havia uns 92 cantautors, i el tercer any ja era exagerat. Ara mateix som una associació amb al voltant de 96 socis.

Feu alguna activitat? Em sembla que el 15 de setembre es torna a enllegar ‘Micro Obert’ que és un dia a la setmana en una sala, on es presenten 12 cantautors, gent que comença i gent que ja té experiència. Abans es feia a Barcelona, Girona i Lleida, però de moment tornem només a Barcelona els dimecres a la Sala New Fizz a Balmes 83. Les cançons són pròpies, no són versions. A més s’han creat xerrades per als cantautors, amb informació molt útil per a la producció i distribució de la seva música.

Joan, per acabar, cóm podem trobar més informació i seguir-te?

Bàsicament visitant la meva pàgina: joanblau.com perquè el tinc bastant centralitzat tot. I si no, sóc bastant més actiu a l’instagram i a l’spotify on em trobareu com a @joanblau igual al Facebook; i al Twitter com a @joanblaumusic