Victoria Camps: «Sempre s’aprèn de tot»

Text i Fotografies – Albert Roca.

En el dia a dia, aprenent de cada personatge, Victòria Camps ha aconseguit el somni de ser actriu. El seu paper de Jacinta a El secreto de Puente Viejo va tenir un gran impacte, fins al punt que encara la troben a faltar a Itàlia. Recentment, ha rodat una sèrie de gran audiència en aquest país. Ara, el 23 de gener, prepara les maletes per marxar als Estats Units, amb l’esperança de viure moltes emocions i continuar creixent professionalment.

Com va ser el procés de convertir-te en actriu?

 És un camí complicat. Crec que tots els actors rebem molts “no” abans d’aconseguir un “sí”. Quan finalment arriba, és molt gratificant, però per arribar-hi t’han dit que no deu vegades o més. És un camí dur, però també ple de bellesa.

Aquest somni comença a la infància?

 Sempre hi ha un nen dins nostre que es queda. Les persones que no es dediquen a l’actuació viuen la vida d’una altra manera. Els actors, en canvi, mantenim aquest nen interior, que ens permet posar-nos en la pell d’altres personatges. És com un joc, però un joc que cal fer realista perquè el públic no vegi la Victòria, sinó el personatge.

La gent encara et recorda pel teu paper a El secreto de Puente Viejo. Quins records tens d’aquella etapa?

 Al principi, el meu personatge va començar d’una manera, però amb el temps es va anar descobrint que era molt més complex. Des del primer moment sabia que la Jacinta era dolenta, però no vaig entendre la magnitud del seu mal fins al final. Els guionistes desenvolupaven la trama a mesura que avançava la sèrie, i nosaltres no sabíem com evolucionarien els nostres personatges.

Què li vas aportar al personatge de Jacinta?

 Els personatges sempre tenen alguna cosa nostra. Les emocions que treballem com a actors són com una capsa plena de sentiments. Quan interpretem, obrim aquesta capsa i traiem el que necessita el personatge. És un procés de descobrir i treure sentiments que, potser, mai hem experimentat en la vida real.

Com va ser l’últim dia de rodatge?

 Treballar en una sèrie diària és molt intens. Els qui hi hem treballat sabem la dedicació que implica, tant per part dels actors com de l’equip tècnic. Quan va acabar, em vaig sentir dividida: d’una banda, enyorava la feina, però, de l’altra, necessitava descansar. Rodar 14 seqüències al dia amb un personatge tan important era un repte esgotador.

Com vas viure l’acollida de la sèrie a Itàlia?

 Va ser aclaparador. La gent es va tornar boja amb el meu personatge, fins i tot escriuen per dir-me que el troben a faltar, malgrat el malvat que era. Fins avui volen més històries de Puente Viejo.

I què t’ha aportat Itàlia?

 Moltes oportunitats, que han arribat sense buscar-les. Recordo que em van convidar a un programa per parlar de la sèrie, i això em va donar molta visibilitat. Recentment, també he tingut la sort de treballar en una sèrie amb gran èxit internacional.

Què pots explicar-nos sobre aquesta sèrie?

 Només puc dir que el meu personatge és una mexicana. És una producció que actualment es veu a molts països.

Quines diferències has notat rodant fora d’Espanya?

 La tranquil·litat en el ritme de rodatge. És molt diferent de les sèries diàries d’aquí.

Has après alguna cosa nova en aquest procés?

 Sempre s’aprèn de tot. Puente Viejo va ser com una escola, una gran formació. Fins i tot amb personatges més petits, com en la sèrie italiana, aprens molt de l’equip professional.

És cert que vas empenyorar l’anell de compromís per produir una obra?

 Sí. Quan vaig acabar amb la meva exparella, vendre aquell anell va ser una forma de superar-ho. Vaig invertir els diners en cultura, adquirint els drets d’autor de Dani y Roberta, de John Patrick Shirley.

A TV3 t’hem vist a Vintage. T’agradaria treballar més a Catalunya?

 I tant! Sóc andalusa i catalana: el meu pare és català i la meva mare andalusa. M’agrada treballar aquí perquè em sento a casa, al costat del mar, on sempre he estat.

Ara et prepares per marxar als Estats Units. Com has pres aquesta decisió?

 És una decisió molt meditada. El 23 de gener me’n vaig, amb ganes de créixer professionalment. Tot i la competència, vull aprendre i veure com es treballa allà. Però no ha de ser definitiu. La meva idea és fer com el meu amic Sergi Cervera: treballar allà quan sorgeixi l’oportunitat, però tornar aquí quan hi hagi projectes. Mai deixaré de treballar en català o castellà.

Tens ganes de fer més cinema?

 Sí, he treballat amb Ventura Pons i en guardo molt bons records. El cinema té un llenguatge diferent que m’encanta explorar.

Per acabar: ser actriu és…

 … persistir.