Ariadna Llobet: «He crescut en una família que ens portava més a la muntanya que al teatre»

Text – Albert Roca. Fotografíes – Abril Martí Ballabriga-Bárbara Sánchez Palomero–Arxiu Ariadna Llobet.

L’actriu Ariadna Llobet ha viscut un gran somni al formar part del gran equip de “La última noche con mi hermano”, que va iniciar el seu camí al Centro Dramático Nacional i va finalitzar el recorregut al TNC. Un projecte que ha suposat un gran aprenentatge en tots els sentits, com el que fa diàriament observant i sobretot escoltant el seu cos.Text

© Abril Martí Ballabriga

Treballar a “La última noche con mi hermano” ha estat un al·licient treballar amb el director Alfredo Sanzol?

Estic molt contenta d’haver treballat amb L’Alfredo Sanzol. La relació que es crea entre director i actors condiciona molt el resultat de la peça i ell dona molta importància a aquest “encuentro”. Ja des del càsting busca, més enllà dels personatges que necessita, algú amb qui pot tenir una bona sinèrgia treballant. L’Alfredo és un director que a part d’escriure uns textos brillants -en els que absolutament cada paraula, coma i punt de l’obra hi son per un motiu en concret-, durant el procés d’assaig mai et farà sentir que hi ha un judici en la teva feina. Quan treballa, observa amb tots els seus sentits -sobretot l’oïda- el treball conjunt, és a dir que escolta el text que ha escrit ell mateix a través dels nostres cossos com a canal, i entens que si alguna cosa no funciona no ets tu, sinó alguna peça de l’engranatge. Recordo diverses vegades a L’Alfredo aturant-nos en alguna frase i dient: “¿estàs diciendo bien el texto? Porqué, o no lo has dicho como yo lo he escrito o yo lo he escrito mal” I aleshores ens adonàvem que potser havíem canviat alguna paraula, o ve ell s’adonava que havia de canviar el text. Tot perquè no li sonava musicalment bé. Treballa molt amb la melodia del que ha escrit. De vegades em girava i veia que estava amb els ulls tancats per no contaminar l’oïda.

En fi, que treballar amb ell m’ha donat molta tranquil·litat perquè sé que no hi ha un judici directe cap a mi, sinó que hi ha molts altres elements en joc i el que hem de descobrir assajant és de quina manera encaixar-los per a que funcionin. I treballar així és un privilegi.

© Abril Martí Ballabriga

És important escoltar?

És molt important saber escoltar amb tots els sentits, perquè estàs treballant amb altres persones, que no son màquines. Son persones que proposen coses, que parlen, escolten i funcionen d’una manera diferent a la teva, potser, i que no has nomes de conviure amb elles en escena i fora d’escena, sinó que has de treballar amb elles i amb els seus cossos com a tal. Crec que és intel·ligent anar amb una actitud de disponibilitat, oberta i flexible per poder generar un ambient còmode a l’hora de treballar.

© Bárbara Sánchez Palomero

En aquesta obra hi ha una combinació de gent jove i gent molt veterana. Com ha anat?

És el projecte en el que professionalment i vitalment he après més de la meva vida. No només perquè siguin actors que fa molt temps que treballen, sinó perquè són persones amb qui és molt agradable estar tant dins com fora d’escena. Sento que son tots persones molt molt sàvies i amb molta vida a sobre. A més dels actors parlo també de l’Alfredo i l’Eva -que és l’ajudant de direcció- i tot l’equip artístic i tècnic que anaven amb un compromís tant bonic, que es palpava a l’ambient que era una peça que demanava posar el cor al centre.

Com vas preparar el teu personatge?

Quan em va trucar el Jordi Carrillo del TNC per dir-me que el paper era meu, encara no s’havia acabat d’escriure el text. Llavors, els primers materials amb els que vaig treballar van ser una combinació de les referències amb les que l’Alfredo estava escrivint i les que es van anar creant a partir de la informació que tenia de la peça.

Aleshores els primers mesos van ser de molts visionats de pel·lícules i lectures que em ressonaven amb el que podia arribar a ser aquesta peça. Quan ens va arribar la primera versió del text, de seguida van començar les converses. L’Alfredo, des del principi, va donar molta importància a les nostres primeres sensacions en llegir el text, i ens trucava perquè li expliquéssim. Això també genera molta confiança. I a partir d’aquí a treballar el text per arribar a assaig amb les mínimes limitacions possibles. I un cop allà va ser tot molt fluid. Com ja t’he dit ha sigut un plaer aquest equip i tot ha anat molt fàcil. Sense adonar-nos-en teníem la peça muntada amb pocs dies.

© Bárbara Sánchez Palomero

Hi havia molta exigència?

En el meu cas almenys sí. Jo soc molt exigent, de vegades massa jaja Vaig fer molta feina de dicció, sonoritat i musicalitat del text i paraules. El castellà no és la meva llengua materna, així que anava amb un plus d’atenció.

Veu estrenar a Madrid i veu finalitzar a Barcelona. ¿Com ho vas viure?

Em va passar una cosa molt curiosa i és que vaig estar molt tranquil·la durant tot el procés a Madrid, tant assajos com estrena i funcions. I els nervis han vingut més tard un cop a Barcelona. Al final estar a casa et col·loca en un lloc diferent. Tot i que intentem no pensar en la validació externa etc… quan et ve a veure gent que t’estimes, gent amb qui després tindràs converses o inclús persones que admires, suposo que es normal que se’t moguin cosetes per dins. Hi ha una tensió diferent, bonica també, que fa que surtin coses noves.

© Bárbara Sánchez Palomero

Hi ha tristesa quan s’acaba un projecte?

En aquest cas concret, molta, per tot el procés que ja he explicat. Hem passat molts dies junts tant a Madrid, durant la gira -que aquí es genera molt vincle- i a les últimes setmanes aquí a Barcelona. Crec que és una obra molt especial per tots els qui hi hem estat. A nivell personal també. Per mil motius. I, aviam, a nivell professional és excepcional que en un any puguis estar vuit setmanes de temporada al CDN, de gira per espanya en teatres preciosos i després acabar al TNC. I si apart d’això l’equip és com és i l’obra és com és… Sento que aquest conglomerat és molt difícil de trobar. Tot i així, els mes veterans m’han advertit molt que en aquesta carrera se’t va fent la pell dura. T’enamores d’un projecte, d’una família i quan acaba li has de dir adéu. Ja et vas acostumant. Suposo.

Frame de Baddie

A Baddie havies dit que va ser un equip de somni….

Sí! L’equip està ple de gent jove, amb molt talent i amb un univers cinematogràfic que m’inspira molt. I encara que no sigui el format o la proposta que d’inici ens naixeria, és molt inspirador veure com un equip rema perquè -dins dels límits que normalment tens com a creador depèn del projecte que facis- el producte estigui tenyit al màxim possible del teu univers artístic i fidel a les teves idees, també. No sé com dir-ho. En fi, que ha estat una aventura, ja que el vertical és un format que té la capacitat d’arribar a un públic que altres formats -malauradament- no. I tenir això present és interessant, perquè des d’aquí pots llençar molts missatges, i en el cas de Baddie advertir a través de les xarxes socials el perill de les mateixes.

Anem fins a enrere. De petita ja volies ser actriu?

És curiós perquè jo mai havia fet teatre ja que a La Seu no hi havia cap escola d’arts escèniques. Ara, per sort, sí! Però al batxillerat vam fer un musical amb l’assignatura de música i em va agradar molt. Aleshores al Saló de l’Ensenyament em vaig adonar que els únics estands que m’atreien eren els artístics i escènics. Vaig decidir fer les proves per l’institut del Teatre -que val a dir que me les vaig preparar com si m’hi anés la vida perquè tenia un por tremenda al “fracàs”- i va anar bé, vaig estudiar 4 anys allà i així vaig entrar en aquest món.

És important la dansa per tu?

Per mi el treball del cos és molt important en qualsevol projecte que facis, encara que sigui audiovisual. Un cos en tensió no treballa igual que un cos relaxat, ni per a bé ni per a mal. A vegades hi ha escenes que requereixen que el teu cos estigui en un estat molt concret i per arribar-hi necessites anar a favor del teu “instrument”. Per mi tot es pot treballar des de lo físic i corporal.  Sento que has de saber escoltar molt bé el teu cos per poder arribar segons quins llocs físics encara que no hi hagi una exigència visual molt física.

Com seria la teva vida si no fossis actriu?

No sé si seria millor o pitjor, tampoc m’agrada valorar-ho així, però seria molt diferent. Hi ha moltes coses de la meva feina que m’agraden, de vegades em trobo observant la vida, les coses que passen al meu voltant, la gent que camina pel carrer, que seu al metro després d’un dia llarg… i sense adonar-te’n, o cada cop adonantent més veus que els referents per futures feines estan a la vida que passa durant el dia a dia. En aquesta professió t’observes molt a tu mateix també, emocionalment i també a nivell més psicològic. És un anàlisis constant jaja està molt bé però també és esgotador si no saps desconnectar. Sempre recordo que algú em va dir un dia que aquesta professió és com la carrera de la vida, estàs en constant contacte amb el món. I això fa que visquis d’una manera especial la teva vida -tenyida per la feina- i també la feina -tenyida per la vida-.

Personatge pendent?

No tinc res concret al cap. Però qualsevol repte em suposa atractiu, ja sigui treballar en un altre idioma, un format exigent com un plà seqüència, o un personatge físicament o psicològicament complex… tot el que porta una preparació prèvia forta crec que em crida molt l’atenció.

© Arxiu Ariadna Llobet

Tens algun referent?

Mira, aquesta pregunta em col·loca sempre en un lloc especial. Perquè sento que no tinc un ventall molt gran de referents cinematogràfics o teatrals, per molts motius diversos. He crescut en un poble on la descentralització de la cultura ha arribat més tard, de fet està arribant ara. I he conviscut en una família que ens portava més a la muntanya que al teatre, aleshores crec que els meus referents estan aquí. A la família, al poble i a la vida que he tingut, més que a les pantalles o als escenaris. I amb molt gust. Tot i així, més tard, hi han hagut certes obres o artistes que han fet que vulgui entrar en aquest món i un cop a dins quedar-m’hi… I aquestes obres o artistes també van canviant a l’hora que canvio jo, suposo. Ara mateix l’Agnès Vardà m’inspira molt, i en les seves obres trobo ganes de seguir vivint en aquesta professió.

Finalitza la frase: ser actriu és..

Saber viure en la incertesa.

Deja una respuesta

Blog de WordPress.com.

Subir ↑