Text – Albert Roca. Fotografies – Albert Roca-J.Ladiv-Silvia Poch.
Demà dimecres 4 de novembre la Sala Atrium acull l’estrena de Avi, et trauré d’aquí, de la companyia Teatre Nu, una proposta que va connectar amb el públic al passat Festival Grec i que transforma una història familiar en una experiència escènica sobre la memòria, la identitat i la necessitat de reparar les injustícies del passat. Sota la direcció de Víctor Borràs Gasch, Àurea Márquez i Miquel Malirach assumeixen el repte d’interpretar múltiples personatges i donar vida a diferents moments històrics, des de la Guerra Civil i la postguerra fins a la Transició i el present.
És tot un repte interpretar diferents personatges en una mateixa obra?
És ben curiós i sobretot pel fet de canviar d’una a l’altra sense fer servir elements ni de vestuari ni de caracterització. El que es fa senzilament és una inflexió de la veu o canviar algun detall de tretzo.
Els assajos van ser curiosos perquè costava canviar d’una a l’altra. Un cop ja ho tens, l’entrenament és bastant divertí, dintre d’una historia que no ho és gens.
El teatre pot ajudar a tancar ferides, com la que s’explica en la vostra obra?
Auestes ferides hi són, estan obertes i potser no es tanquen, però per fer-ho del tot hi hauria d’haver una reparació per part dels qui haurien de reparar-ho. Tanmateix, el fet de compartir-ho amb el públic, amb la comunitat, amb els que ho compartissin, sí que té una part de terapèutic, de sanador. El fet de poder-ho explicar, escoltar, compartir, el teatre pot tenir aquesta funció, i és molt interessant que pugui ser així.
En els teus personatges pel fet que són familia hi ha algún lligam entre ells?
Sí, sí, és molt bonic això que dius perquè, clar, som els que som, però portem una motxilla de tots els nostres avantpassats i els nostres ancestres. És bonic interpretar aquests personatges tenint en compte i pensant en tots els que hi han hagut abans que nosaltres. Nosaltres no hem viscut la guerra civil, però sí que hem viscut la postguerra en part i hem escoltat els nostres avis parlar de la guerra. Pr això estem molt orgullosos de poder explicar les seves històries.
En el titol de l’obra es remet al fet de la justicia
L’obra parla una mica de que per poder avançar s’han de reparar les coses que van quedar no reparades. Llavors, si una generació no pot fer i la següent ho pot asumir i ho vol assumir, està bé que sigui així, perquè és un bé per tothom, no només per aquella família concreta. En Joan Pinyol el que vol és que en Joan Colom, que és el seu avi, qui no va conèixer, evidentment, surti del Valle de los Caídos, que és un lloc absolutament franquista i on el van enterrar sense el consentiment i sense informar la familia. És un fet molt greu i els diferents governs que hi hagut des que s’ha sabut això, han intentat fer alguna cosa o fer veure que feien alguna cosa, però no s’ha aconseguit. Joan Pinyol ha demanat als seus fills que si no s’aconsegueix que ells intentin fer-ho, perquè és una reparació justa.
En l’obra un paper important són les cartes, que són tot un gran testimoni, fet que ara s’ha perdut
Exacte, ara hauríem de replegar quatre WhatsApps i quatre mails i quatre tortellets. En Joan Pinyol va poder recuperar les cartes del seu avi i a partir d’aquí s’ha reconstruit la història dels seus avis, que van tenir una vida de parella relativament breu, perquè en Joan Colom va morir amb 40 anys. El seu matrimoni va ser breu, però gràcies a aquestes cartes que ell va escriure des de la guerra, s’ han pogut saber moltes coses i sobretot quina era la seva relació. Víctor Borràs ha ficcionat aquesta part de la historia que va quedar tallada i que no van poder realitzar-se com a familia i va ser així de trist. Però a través de la ficció i, tenint en compte aquestes cartes com a origen, s’ha pogut fer. Tenen un valor documental superimportant.
Com les cançons…
La música i la tradició oral, era molt important i quan sents aquestes melodies que has escoltat a casa quan eres petit i cantades pels avis, et porta fins aquella època on no hi havia ni auriculars ni equips de reproducció de música. Tot es transmetia generació a generació. Es cantava molt a les cases, i a tot arreu. Jo recordo de petita sentir cantar les veïnes al pati de llums de casa meva. Les ràdios i les senties cantar i passaves per una obra i la gent també cantava. Ara no canta ningú, van amb els auriculars escoltant música. És ben trist.
Aquesta obra segueix la línia d’històries del Teatre Nu?
El Teatre Nu, és una companyia, una productora de Sant Martí de Tous que té el teatre com a eina de transformació social. Sempre fan un teatre molt vinculat al territori en el que ells viuen o a casos concrets que coneixen o el Víctor treu moltes històries del que passa pel seu voltant. En Joan Pinyol, com és de Capellades, que estava a prop, ja que pertany al mateix territori, va conèixer aquesta persona i a partir d’aquí va voler parlar d’això.
Evidentment que està molt bé fer Shakespeare i obres així, però les que ens puguin parlar de coses que tenim a prop són fantàstiques.
El contacte directe que ofereix el teatre és indescriptible de definir?
Esperem que el teatre pervisqui a tots aquests avanços tecnològics i tot això que hi ha ara. El teatre ha de perviure perquè serà potser dels pocs llocs on hi haurà una veritat autèntica sense manipulació.
Aquestes històries com la vostra són importants per divulgar a les noves generacions?
Hi ha molta gent que ens ha parlat de la importància que té aquesta obra pel públic jove, perquè realment han de saber d’allà on venim i més amb l’avanç de l’extrema dreta que hi ha en aquests moments. Sens molts joves que parlen del feixisme i els dius “no saveu del que parleu” “qui t’ha menjat el coco d’aquesta manera? De fet farem alguna funció per instituts i crec que és molt important que es pugui veure perquè els temps estan complicadets.
Es valora prou com la gent va sobreviure a la postguerra?
Jo crec que hi havia una capacitat de resistència, de resiliència que es diu ara enorme. A banda de les condicions econòmiques de la pobresa, es vivía amb molta por. Els meus avis posaven la ràdio molt fluixeta, una emissora que venia de França, perquè els veïns no ho escoltessin. En aquell moment tothom podia trair tothom. Jo crec que encara ho continuem arrossegant.
Dels personatges que interpretes hi ha algún amb el que tinguis una connexió especial?
M’agrada fer de Laura Colom, la mare, perquè és una senyora que encara viu, té 90 i escaig d’anys. És una senyora que és del passat i és del present. Ho ha viscut tot. Veu com el seu fill està patint per recuperar les restes del seu pare. És una dona que el seu espectre és molt ampli i m’agrada molt fer-la extensa. És un exemple de totes aquestes dones extraordinàries que van tirar amunt tota una generació. A més, ella, a part de perdre el seu pare, es va quedar vídua molt jove. Va haver de tirar els seus fills endavant. Són gent d’una pasta fortíssima. La veus ara i encara és una dona que transmet una dignitat, una fermesa d’esperit, una tendresa també que és admirable.
Per finalitzar. Què diries a la gent perquè vinguin a veure l’obra?
L’obra, tot i parlar d’un tema molt dur, és una entretinguda, en alguns moments també divertida i, sobretot, és molt tendrá perquè no deixa de ser un acte d’un amor, d’un net envers el seu avi i la seva família.
Deja una respuesta