Ana Torrent protagonitza una explosiva adaptació de Las amargas lágrimas de Petra von Kant, al Teatre Romea

Texto – Redacción. Fotografías – Javier Naval.

Aquest matí, el Teatre Romea ha acollit la presentació de Las amargas lágrimas de Petra Von Kant, una obra de Rainer Werner Fassbinder, versionada i dirigida per Rakel Camacho. L’espectacle està protagonitzat per Ana Torrent, Rebeca Matellán, Maribel Vitar, Julia Monje i María Luisa San José. L’obra, una producció de Pentación Espectáculos i Nave 10 Matadero, es podrà veure únicament dues setmanes, del 12 al 24 de maig.

Josep Maria Pou, director artístic del Teatre Romea i actualment immers en la gira per l’estat espanyol de Gigante, que segueix el seu recorregut després de triomfar al Teatro Bellas Artes de Madrid, ha estat l’encarregat d’encetar la roda de premsa i donar la benvinguda a la companyia, especialment a Ana Torrent i María Luisa San José, actrius de llarguíssima trajectòria però que debuten dalt de l’escenari del Romea: “em congratula veure que seguim amb energia i que ens podem seguir trobant dalt dels escenaris. Val la pensa destacar la fidelitat que tenen sempre cap al teatre per molts anys que passin.”

Josep Maria Pou ha volgut destacar també la figura de Rainer Werner Fassbinder, autor del text i al que la immensa majoria del públic coneix en la seva faceta de director cinematogràfic però que també fou un destacat dramaturg i, de fet, l’origen de Les amargues llàgrimes de Petra von Kant fou un text teatral estrenat l’any anterior a l’estrena de l’adaptació cinematogràfica.

Ana Torrent, protagonista de l’espectacle i figura cabdal del cinema espanyol de les últimes dècades, ha destacat la complexitat de Las amargas lágrimas de Petra von Kant i la singularitat de la proposta escènica de Rakel Camacho, que Torrent ha qualificat d’“intensa” i “pertorbadora”, molt allunyada de la imatge que el públic pot tenir de la pel·lícula de Fassbinder: “La proposta que fa la Rakel és molt diferent, gairebé el pol oposat del que un pot tenir al cap. No hi té absolutament res a veure, tret de la solitud i l’amargor. Però ella porta l’obra cap a un lloc amb molta més ràbia, més odi, més explosió; cap a un univers de dones més pertorbades”, ha explicat.

L’actriu també ha subratllat el caràcter simbòlic i visual del muntatge, així com la seva aproximació al personatge de Petra von Kant: “La Petra no sap si està vivint una realitat o un somni. La Rakel buscava aquest melodrama distanciat, aquesta dimensió simbòlica que també es veu en les imatges, amb una gran potència visual. No té res a veure amb la bellesa pausada, el to baix i els silencis de la pel·lícula. Són dues maneres diferents d’arribar a aquest mateix món”.

Finalment, Torrent s’ha referit a les diferències entre l’obra teatral original i la pel·lícula, especialment pel que fa al desenllaç. “A l’obra teatral, el final era més esperançador; en canvi, a la pel·lícula és molt més demolidor. La versió que fa la Rakel parteix de la pel·lícula i ha volgut acabar de la mateixa manera, però ella també parla d’esperança, de canvi, d’aquesta catarsi necessària per poder néixer des d’un altre lloc”.

En aquest sentit, l’actriu ha recordat una frase de Fassbinder inclosa en el muntatge i que, segons ella, “defineix molt bé l’obra”: “L’ésser humà necessita els altres, però encara no ha aconseguit saber conviure-hi”.

María Luisa San José, qui interpreta el paper de la mare de Petra von Kant, ha destacat el valor que suposa enfrontar-se a l’univers de Fassbinder i a una obra escrita per a cinc dones. “Poder interpretar un text de Fassbinder és un regal per a qualsevol actriu. Ell era un gran filòsof de les relacions, un gran coneixedor de les persones i Las amargas lágrimas de Petra von Kant és un drama en què hi és tot: les desgràcies, l’amor, el desamor i tot allò que l’ésser humà porta obert a dins i Fassbinder ho plasma d’una manera extraordinària”, ha afirmat.

Sobre la proposta escènica de Rakel Camacho, ha subratllat que es tracta d’un muntatge visualment molt potent i sorprenent, allunyat de l’imaginari de la pel·lícula però fidel a l’essència del text. “El que fa la Rakel és un espectacle visual. És sorprenent. Quan el vegeu direu: ‘Carai, no té res a veure amb la pel·lícula’, però estem en mans d’una dona que coneix molt bé aquest teatre i aquest gènere”.

San José també ha posat en valor la vigència de l’autor: “Fassbinder va escriure aquesta obra el 1972, parlant de dones, i va ser un avançat al seu temps. Hi ha qüestions i diferències que, avui, ja haurien d’estar superades”, ha assenyalat.

Pel que fa al seu personatge, l’actriu ha detallat el procés de construcció d’aquest personatge, que Camacho ha ampliat i reformulat incorporant-hi materials d’altres personatges: “En aquesta versió, la mare té molt a veure amb Petra. Són dues persones que no se suporten, fortes, potents. La mare és egoista, burgesa, però al cap i a la fi és mare. La Rakel no només ha ampliat el text de la mare, que gairebé no apareix a la pel·lícula, sinó que hi ha incorporat part del text d’un personatge que no apareix en aquesta versió però sí a la pel·lícula: la filla de Petra, la neta. Amb tot això crea un personatge nou”.

Rebeca Matellán, qui es va incorporar al projecte l’octubre passat en substitució d’Aura Garrido, ha explicat que “ha estat la primera vegada que m’enfronto a un autor d’aquestes característiques. Com gairebé tots sabem, Fassbinder va ser un dels autors i creadors que, en el seu curt període de vida, va desenvolupar una obra extensíssima, tant en el cinema com en el teatre”, ha afirmat.

Centrant-se en Les llàgrimes amargues de Petra von Kant, l’actriu ha parlat d’on posa el focus l’autor: “Crec que Fassbinder parla sobretot de la complexitat de les relacions humanes. Ell deia que una relació sentimental no pot ser equitativa, perquè sempre hi haurà algú que tingui poder sobre l’altre”, ha assenyalat.

Sobre la proposta escènica de Rakel Camacho, Matellán ha destacat la capacitat de la directora per traslladar aquesta tensió de poder a un univers propi i molt expressiu. “La Rakel ha sabut reflectir molt bé aquesta idea en una proposta escènica plena de color, de música i de creació, que t’embolcalla en un univers molt concret. És una proposta molt expressiva i molt inspiradora”, ha explicat.

Júlia Monje ha expressat la seva alegria per tornar a aquest escenari, amb el qual manté un vincle especial. “Em fa molt feliç ser aquí, perquè l’any 2007 hi vaig actuar amb Maria Rovira i, des d’aleshores, no hi havia tornat. Per això, per a mi és molt especial”, ha afirmat.

En el muntatge, l’actriu interpreta Marlene, un personatge marcat pel silenci i per una presència constant dins l’univers de Petra von Kant. “Jo soc el personatge silenciós. És una mica l’ombra de Petra: treballa com a secretària i és present constantment en tot el que passa. Ho veu tot, ho sent tot. Té un arc propi com a personatge, però també funciona, en certa manera, com a nèmesi de l’arc de Petra”, ha explicat.

Monje també ha destacat que l’obra aborda diferents formes de relacions entre les dones que poblen el text: “És una obra que parla de relacions tòxiques, algunes de les quals són menys perceptibles. En el meu cas, represento l’amor de la submissió, una submissió que Marlene tria lliurement”, ha assenyalat.

A més de la seva interpretació, Júlia Monje ha participat, juntament amb la directora, en el moviment escènic de l’obra. En aquest sentit, ha valorat la capacitat de Rakel Camacho per construir una proposta amb identitat pròpia sense perdre el vincle amb Fassbinder. “Crec que la Rakel crea una bona sinergia entre el món de Fassbinder i la seva pròpia identitat com a creadora. Hi apareix tot aquest univers estètic i visual”, ha conclòs.

Sinopsi

L’obra icònica de Fassbinder sobre els estralls de la passió.

Petra von Kant, una dissenyadora d’èxit que acaba de separar-se del seu segon marit, viu amb la seva secretària Marlene, ajudant i gairebé esclava. Quan una de les seves millors amigues li presenta la Karin, una jove oportunista d’orígens humils, la Petra s’enamora bojament d’ella i promet convertir-la en una model internacional. Les dues dones inicien aleshores una relació tempestuosa plena de dependència, gelosia i humiliació.

Les amargues llàgrimes de Petra von Kant —escrita febrilment durant un vol entre Berlín i Los Angeles i estrenada el 1971— pertany al període més brillant de Rainer Werner Fassbinder (1946-1982). L’obra de teatre, que un any després es convertiria en pel·lícula, va ser elogiada per la crítica internacional pel seu retrat estilitzat del desamor romàntic en un univers purament femení. El dramaturg alemany, que va revitalitzar l’herència brechtiana amb el melodrama nord-americà, desplega tota la seva artilleria per parlar-nos de la solitud i la dominació en aquesta història d’amor sàfic que creix en l’el·lipsi i els silencis. Rakel Camacho versiona i dirigeix, amb un pols renovador carregat d’imatges, aquest clàssic del repertori europeu sobre les relacions de poder, l’obsessió malaltissa i la necessitat tòxica de sentir-nos acceptats a través de la mirada dels altres.