Ton Vieira: «El teatre és un espai perfecte per parlar dels temes que remoguin consciències»

Text – Albert Roca. Fotografíes – Albert Roca-Roc Pont.

Demà dimecres se estrena al Teatre Tantarantana l’obra Goodbye Europe. Lost words, escrita per Davide Carnevali i dirigida per Alba Collado i que es podrà veure fins al 22 de març. L’obra protagonitzada per Alba Vinton, Ton Vieira i Martí Atance és una comèdia postmoderna sobre el declivi d’un cert ordre: econòmic, cultural, espiritual. Un ritual delirant on els protagonistes —humans i no tant— es lliuren amb fervor al somni d’un rendiment infinit. Tot allò que no és capaç de generar més beneficis, desapareix.

Aquesta obra està ambientada en el futur, però alerta sobre una situació actual on estan passat moltes coses

Tots tenim aquesta sensació que les coses van canviant i no sabem molt bé com actuar davant d’aquesta nova realitat, tant política com social. En aquesta obra es parla d’aquesta realitat que va canviant i com actuem com a humans davant de tot això.

Què vas sentir quan et van fer la proposta de participar en aquesta obra?

Em vaig fer aquesta pregunta: per què m’han seleccionat a mi? La raó és que tot això del món empresarial per edat em quedava una mica lluny i fins i tot per les meves aficions. Jo no estava del tot segur. Però després m’he adonat que la mirada jove aporta una sensibilitat a aquest projecte que li funciona molt bé.

Un dels fets més determinants que es posen sobre la taula són les entrevistes per agafar una feina. Et vas sentir una mica reflectit pels càstings que has de fer?

Sí, de fet aquesta obra comença amb una entrevista de feina. Jo crec que els actors estem molt exposats a aquesta incertesa. Hi ha uns mesos de càstings que estàs allà volent que t’agafin perquè, si no, no tens feina. Però jo intento no pensar-hi massa en això. M’ho prenc amb calma i m’agafo en altres aficions que tinc. No li vull donar tot el pes a la feina.

Més que res per un tema de supervivència, perquè si no es pateix. Per això aquests moments dels càstings els visc com un joc, És veritat que hi ha una selecció, una competició amb altres actors, però intento no caure en el parany i el que vull és aprofitar el moment.

L’obra és molt dramàtica, però hi ha moments d’humor?

La mateixa realitat és dramàtica i còmica alhora, Davant de situacions difícils, poder connectar amb el riure és necessari. Però de manera específica aquesta obra tampoc diria que és una comèdia molt extrema. Pots tenir alguns moments que et fem gràcia als actors, i algun gag, això no obstant la història és molt dura. No està pensada perquè surtis d’aquí rient.

Aquesta obra arriba en un moment que la gent s’està plantejant moltes coses del que està passant?

Aquesta obra s’ha programat en un moment en el qual tots estem intentant conscienciar-nos de qui som com a societat.  A mi m’ha remogut consciència.

Creus que s’està deshumanitzant tot i que per això venen temps difícils a nivell polític?

Penso que si no hi hagués aquesta deshumanització, moltes coses no passarien, com les guerres i els conflictes polítics. Sembla que hem perdut una mica l’acte de dialogar, que és molt humà. Perquè un diàleg funcioni, ha d’haver-hi empatia, i s’està perdent.

Per això més que mai el teatre és un espai perfecte per parlar dels temes que remoguin consciències.

I davant d’aquest futur tan incert que pot fer la gent?

No ho sé. Resulta més fàcil pensar què puc fer jo. I una bona manera és poder refugiar-me en espais com aquests, com en el teatre, i fer converses amb els meus amics.

I de què parleu?

Amb els meus amics parlo molt de quines són les nostres preocupacions, de com veiem el món. Nosaltres ens muntem la nostra pròpia realitat, els nostres propis valors, els nostres objectius.

Tinc un grup d’amics curiós, i crec que la curiositat és una bona manera de canviar.

Com definies el teu personatge?

És bastant diferent de com jo podria actuar davant d’una realitat apocalíptica. El meu personatge és una persona que davant d’una apocalipsi, encara pensa en com treure-li el rendiment econòmic més elevat i com mantenir la seva classe social.

L’obra planteja el dilema de com actuariem?

Jo no actuaria així, no? Crec que aquesta és la pregunta que planteja aquesta obra i el conflicte que presenta. Com davant d’una realitat així encara pensem en com trobem benefici propi en lloc de pensar què necessita el món, la societat, per sobreviure.

Però a vegades tot és qüestió de pensar en la supervivència

Personalment, em costa pensar així, jo no em sentiria bé. Vull salvar-me evidentment, però pensant sempre en la comunitat, el bé comú.

T’has sentit ben acollit en el Teatre Tantarantana?

És una companya increïble, amb gent molt jove i talentosa i ens hem complementat molt bé. Som perfils molt diferents i tenim maneres de treballar molt diferents i hem encaixat.

Et motiva molt fer teatre?

Vaig començar amb disset anys amb audiovisual i en els darrers tres anys hi ha hagut moltes propostes de fer teatre. Ha estat tot un descobriment. Jo sabia que m’agradaria, perquè el meu primer contacte amb aquest món va ser amb el teatre, per part de la meva mare. De fet, tinc més contacte amb el teatre que amb l’audiovisual i soc molt afeccionat. Per això considero que és tota una sort que m’arribin projectes teatrals. Considero que és un espai molt segur per mí i cada dia n’aprenc. Tinc moltes ganes de descobrir i continuar jugant.

Malgrat la situació que visquem, no gaire bona. Hem de ser positius?

Sí, però és que no ens en queda una altra. Si renunciem a l’optimisme, a tenir l’esperança, no ens quedarà res.

Ser actor t’ha ajudat a tenir una perspectiva diferent de les coses?

No és només una feina que m’omple,  m’agrada i que em veig dedicant-hi tota la vida. I concretament el teatre m’ha educat molt, des de la primera classe que vaig fer amb els meus companys. M’ha fet replantejar moltes coses també com a persona. En el teatre hi ha una revisió constant, de fer molta autocrítica, ja que treballes amb emocions molt humanes.. I tot és perquè es pugui atrapar a l’espectador. Nosaltres, prèviament, hem hagut de fer un treball d’entendre’ns, de conèixer-nos, de respectar-nos. Tot això és un gran aprenentatge per la vida.

Però què diries a la gent perquè vingui a veure aquesta obra?

És una aposta arriscada, i s’ha permès llicències que per diferents contextos no pots fer. Valoro el que ha fet la directora Alba Collado, que ha tingut la valentia de portar un text que no és fàcil. Com a directora, en lloc d’anar a llocs còmodes,ha anat a llocs incòmodes.

A més penso que la gent jove també necessita que es programin coses arriscades.