Els fills. Una història sobre la nostra responsabilitat individual i col·lectiva que reflexiona sobre quin món volem deixar a les generacions futures. A partir del 7 de febrer a La Villarroel

Text – Redacció. Fotografíes – La Brutal-Marta Mas.

Aquest matí, La Villarroel ha acollit la presentació d’Els fills, una obra de Lucy Kirkwood, amb traducció de Cristina Genebat i direcció de David Selvas. L’espectacle està protagonitzat per Emma Vilarasau, Mercè Aránega i Jordi Boixaderas. És una producció de La Brutal.

Tania Brenlle, directora artística de La Villarroel, ha encetat la roda de premsa donant la benvinguda als mitjans de comunicació assistents i a la companyia, formada per tres actors consagrats; Emma Vilarasau, qui participa en una producció a La Villarroel per sisena vegada, Mercè Aránega, i Jordi Boixaderas. Tots ells dirigits per David Selvas, en la seva setena producció a la sala. Brenlle ha posat en valor la capacitat de Selvas d’haver estat capaç de reunir aquestes «tres bèsties» per portar a escena un text de Lucy Kirkwood que, segons explica, «parla del canvi climàtic i l’energia des d’un lloc molt proper i compta amb uns diàlegs molt reals i humans».

I és que fou arran de l’accident a Fukushima, que Lucy Kirkwood va decidir escriure aquesta peça, i va escriure Els fills, que es va estrenar el 2016 al London’s Royal Court Theatre. «L’autora parla d’una cosa molt bonica, que és que les grans decisions haurien de tenir en compte 7 generacions, i si les tinguéssim en compte, les nostres decisions farien que el planeta i tots plegats funcionessin millor», apunta David Selvas, director de l’espectacle.
L’obra també parla del creixement, d’aquí el títol Els fills; «creixem com a planeta i les nostres necessitats també ho fan, i hem de saber on està el límit. I sembla tot just el contrari. El que l’obra en realitat explica és: fins quan en tindrem prou? Quan ens adonarem que hi ha un final? Cal assumir les responsabilitats de les nostres accions», ha dit el director.

Selvas ha conclós apuntant que «l’autora creu que el teatre i l’art està per anar contra corrent i per fer-nos reflexionar i llençar preguntes. Ella està obsessionada amb la metàfora, com a lloc, com a mecanisme, per poder parlar de tot; no ser pretén pamfletari, sinó desplegar totes les preguntes possibles».