Lara Díez Quintanilla estrena ‘Tarsius’ al TNC, una coproducció amb Teatres en Xarxa que també girarà per Catalunya

Text – Redaccio. Fotografíes – David Ruano/TNC.

Tarsius és una obra de Lara Díez Quintanilla que busca posar paraules al silenci del suïcidi i aportar una mica de llum a una realitat devastadora: el suïcidi és la primera causa de mort entre els 15 i els 35 anys.

El text, dramatúrgia de Ferran Carvajal i Lara Díez Quintanilla, és una ficció basada en fets reals. Les arrels del text s’han nodrit d’entrevistes a joves que han viscut de prop el suïcidi o n’han estat testimonis. El resultat final és una obra que acompanya sis personatges, amb realitats molt diferents, en el seu viatge.

Tarsius és una coproducció del TNC i de Teatres en Xarxa que estarà en cartell del 6 al 30 de novembre a la Sala Tallers. Les funcions dels dimecres i dijous seran matinals (per a centres educatius), i divendres (19 h), dissabte (19 h) i diumenge (18 h) generals per a tot el públic. En acabar les funcions al TNC, Tarsius girarà per Catalunya.

Amb autoria de Lara Díez Quintanilla, direcció i coreografia de Ferran Carvajal, dramatúrgia de Ferran Carvajal i Lara Díez Quintanilla, i interpretacions de Quim Gil, Daniel Mallorquín, Carla Moix, Gisel Morros, Tamara Ndong, Joan Lluís Terrassa.

Ferran Carvajal, dramatúrgia, direcció i coreografia de l’obra

Ningú ens va ensenyar a parlar de la mort. Ens van dir que el suïcidi és un tabú, que millor no esmentem el tema, que és perillós. Però si no es pot dir, com es pot entendre? I si no es pot entendre, com es pot evitar?

Tarsius és una obra sobre el silenci i el crit. Sobre allò que pesa quan algú ja no hi és. Sobre allò que es clava als que es queden. Sobre cossos que ja no saben com sostenir-se, que parlen sense veu, que tremolen davant del buit.

Sis joves xoquen, s’escridassen, es fan mal, es necessiten. Ningú els ha donat paraules per suportar el que senten. I potser nosaltres tampoc en tenim. Quan arriben al límit, només queda el vertigen d’un món que no els escolta.

Som capaços de mirar de veritat? O ens fa massa por el que hi podríem veure?

No hi ha respostes fàcils. Només preguntes incòmodes. Una necessitat urgent d’il·luminar allò que s’amaga darrere el silenci.