Fermí Fernández: “L’humor és terapèutic”

Text – Albert Roca. Fotografíes – Santi Martínez Sancho – Arxiu Fermí Fernández.

Quan veiem la imatge de Fermí Fernández ens ve al cap “aquest el conec, on l’he vist?” I és que després de fer tantes imitacions s’ha convertit en un dels grans actors que formen part de l’univers del programa “Polònia”. Exigent amb si mateix, sempre busca de trobar l’ànima de cada personatge que interpreta i per això el resultat és que siguin tan reals com la vida mateixa.

Vas treballar amb el Toni Albà a “Histèria sagrada”. Quins records tens?

El Toni Albà és un home del qual aprens constantment, ja que és un gran clown com el Sergi López. Partint que la història sagrada és com intocable li va treure la part més divertida.

Vas aprendre molt de l’etapa amb Alfons Arús?

Va ser la primera persona que va confiar en nosaltres, en els que en aquell moment estàvem dins del grup del Terrat. I el programa “Al ataque” va ser la primera cosa que vaig fer davant d’una càmera. Arús va ser un bon mestre perquè té una visió de la vida en la qual pot treure humor de moltes coses. A més té molt clar el que vol.

És catàrtic l’humor?

L’humor és terapèutic. A vegades va molt bé desdramatitzar alguna cosa que pot arribar a ser una mica terrorífica, per treure la por a cos. Recordo per exemple que el primer acudit de les Torres bessones va sortir un minut després de l’atemptat. El que vull dir és que la gent, davant aquestes situacions de por i angoixa necessita desdramatitzar-ho, i res millor que amb l’humor.

En les imitacions fins a quin punt hi ha paròdia i homenatge?

Hi ha personatges en els quals, francament rendir-los i homenatge, no ho necessito. I és perquè no em són gens simpàtics, però els faré igual.  Però hi ha personatges que pots fer-los agradables, afegint-los coses. Recordo per exemple el Queco Novell quan imitava al Rajoy. Va fer un personatge nou, i tan humà que era fins i tot divertit, completament diferent del que és en persona el Mariano Rajoy. A mi el que m’agrada sobretot és fer paròdia, com recentment amb el Carles Porta, que a més admiro molt, ja que li donaria un “10” com a periodista. Més que el que explica és com ho explica, amb aquella truculència, el to que incita al misteri. I això el converteix en un personatge molt interessant per parodiar. Jo m’ho passo molt bé i a més tinc contacte amb ell i parlem de moltes coses. Li agrada la meva paròdia.

I amb tots succeïx així?

No sempre. En el meu cas només una persona no li va agradar gens la paròdia i va ser el Karlos Arguiñano. Sé que es va enfadar molt. El personatge anava una mica passat de voltes i bevia molt… Però per la resta no em puc queixar de com els han rebut. A més jo no pensó en que faig una imitació o paròdia sinó una caricatura.

En quin sentit?

Sempre dic que els que treballem amb el tema de la imitació, són com els pintors de les Rambles, fem caricatures. No fem una còpia exacta i exagerem les coses que més ens sorprenen.  I tornant al tema de la paròdia jo sempre intento donar-los als personatges que faig un punt d’amabilitat, com amb el Xavier Garcia Albiol. Algun cop ens hem trobat i m’ha reconegut que li ha agradat com faig el seu personatge.

Com es construeixen els personatges?

Els actors tenim una cosa molt present des de petits, i és la de ser observadors, i amb una capacitat de veure coses que la gent no veu. Quan les mostrem davant d’una càmera algú pot veure detalls d’una persona que els hi passa totalment desapercebuts. Per exemple, quan imito els personatges de la política o el que sigui, i també els meus amics. En totes les persones hi ha detallets i cosetes que nosaltres sabem veure i la gent no, i a partir d’aquí els donem un punt d’exageració. I torno a les caricatures, fem un dibuix de la gent.

Hi ha algun personatge molt difícil d’imitar?

Un personatge que em va costar molt de fer va ser l’Aleix Vidal Cuadras i és perquè una de les coses que més el caracteritza és la seva veu tan particular. I em vaig fer molt de mal treballant aquella veu. Per això comento que costa fer un personatge, però el pitjor  és que no tingui res, que no tingui matisos, res que pugui exagerar, però, al final, l’acabes imitant igual, però fas el que pots.

Pel que fa a l’humor en general tens algun referent en concret, com podria ser l’humor britànic?

Sí, i tant i això és per herència. Jo soc nascut a Anglaterra i fill de mare anglesa. Els admiro molt per la cultura teatral que tenen i que viuen des de petits.

Ets perfeccionista?

 Intento ser el màxim de perfeccionista, i m’enfado molt quan una cosa no em surt. Necessito crear un personatge que, encara que no sigui l’original, tingui vida pròpia, que sàpiga com pensa però no com a Fermí sinó ell.

I quan veus que ho has trobat?

Tinc la sensació que cada vegada que fem una imitació, quan surten bé és quan hem aconseguit robar l’ànima del personatge, i quan dic això vull dir la cadència, el parlar, el gest, la mirada… Com anècdota, fa molt de temps que havia d’imitar un personatge al programa de l’Andreu Buenafuente i no me’n sortia. Estava molt atabalat, i a més era el personatge d’una dona. En els moments previs, nosaltres ens quedàvem amb una porta i et posaven un monitor perquè sabessin quan havíem d’entrar. I aleshores l’Andreu va dir “ahir va venir i com que ens va agradar tant la tornem a tenir entre nosaltres”. Van posar unes imatges d’aquesta noia. La vaig mirar i de manera màgica va sortir un clic, i després d’haver-la vist mil cops havia trobat la manera d’absorbir la imatge d’aquell personatge. I el resultat va ser molt bo.

Per finalitzar, on et podem veure en teatre?

Estic assajant l’obra “El terapeuta”, que és molt divertida i el text és de la  Virgínia Sánchez-Peyró. I continuo assajant amb una obra que ja s’ha estrenat i amb la que faig de cover de David Olivares, on també . M’entens o t’ho explico?, amb Miquel Sitjar l’Octavi Pujades i l’Anna Senan.