Salomé: Belén Rueda protagonitza, al Teatre Goya, aquesta revisió del mite dirigit per Magüi Mira

Text – Redacció-Focus. Fotografíes – Jero Morales.

Ahir dimarts al matí el Teatre Goya va acollir la presentació de Salomé, una obra escrita i dirigida per Magüi Mira i amb composició musical de Marc Álvarez. L’espectacle està protagonitzat per Belén Rueda, Luisa Martín, Juan Fernández, Pablo Puyol, Sergio Mur, Antonio Sansano, Jorge Mayor, José Fernández i Jose de la Torre. És una producció de Festival Internacional de Teatro Clásico de Mérida i Pentación Espectáculos. A la roda de premsa hi han assistit Jordi González, Vicepresident d’Art i Continguts de Focus, i la companyia.

«El sexe té el poder de moure el món, d’estimar-lo i de destruir-lo.
I aquest poder es diu Salomé.»
Magüi Mira

Jordi González ha volgut agrair la presencia de la companyia i donar formalment la benvinguda tant a la directora com a tres dels protagonistes d’aquest espectacle que reprèn un dels més cèlebres mites bíblics per reformular-lo sota una nova perspectiva més actual. De la mateixa manera, el Vicepresident d’Arts i Continguts del Grup Focus no ha volgut deixar passar l’ocasió d’exposar els bons resultats de públic registrats en els últims mesos, en bona part, gràcies a professionals tan complets com els que conformen el repartiment de Salomé: “Agraeixo moltíssim l’esforç que feu de dedicar-vos, no només al teatre, sinó a moltes altres arts. El teatre viu un moment… extraordinari. De fet, encara estem de celebració pel rècord d’espectadors batut dissabte passat per la iniciativa de Cap butaca buida. I, aquí, tenim Salomé, una figura explorada des del cine, la televisió, la literatura, la pintura… Una imatge que encarna el poder absolut i que no pot ser més actual. Salomé és tot un clàssic i, com a clàssic, perviu i està entre nosaltres.”

La dramaturga i directora escènica del muntatge, Magüi Mira, després de reconèixer i donar les gràcies pel suport tant al Grup Focus com a Pentación i al Festival internacional de Teatro Clásico de Mérida, ha comparat el mite de Salomé amb una fletxa que travessa més de dos mil anys d’història per arribar fins a nosaltres. “És una història fascinant que tots portem en l’imaginari col·lectiu i continuem estant fascinats.”
Per la directora, la figura de Salomé és un arquetip que encarna una multiplicitat de significats, de conflictes i de temàtiques, totes vigents i de rabiosa actualitat i amb les quals tot espectador i espectadora es pot sentit identificada, des de l’ànsia de poder, passant pels conflictes bèl·lics més imminents i preocupants fins a les nostres pròpies pulsions que poden ofuscar-nos i perdre el camí de la raó i la mesura per capbussar-nos en un camí violent farcit de tràgiques conseqüències.

“Hi ha moltes maneres de llegir, veure i entendre un relat bíblic, un relat herència de la nostra història romana. En aquest cas, parlem de coses que m’importen molt i que a mi, personalment, em resulten essencials en el moment que vivim. Parlem de la pandèmia que encara ens assola, amb una frustració que ens costa de digerir i que ens porta cap a una ànsia de poder que cau en la corrupció. I això passa, ha passat i continuarà passant. Parlem, també, d’aquest pobles que són envaïts salvatgement per conquistadors que els prenen les terres, però també les ànimes de les persones que hi viuen. I parlem de les dones, que, habitualment, som moneda de canvi en tots els escenaris bèl·lics. La nostra Salomé pretén ser un crit de llibertat, una veu que declara que busquem la pau, que el món és ple de persones que volen relacionar-se des de la igualtat i el respecte i que entenem que aquest sexe que mou el món i que dona la vida no té per què està sembrat de violència, sinó ben al contrari, ha de ser quelcom que ens porti al plaer, a gaudir i a la felicitat. Salomé entra en un deliri que la duu a utilitzar l’instint i no la raó, dirigint-se cap a la seva perdició. Nosaltres clamem per dones que tinguin accés al coneixement i que puguin utilitzar la raó sense creuar línies vermelles que no beneficien a ningú.”

Mira també ha parlat d’una perspectiva universal present en el muntatge, d’una dimensió transcendent i elevada, potenciada per la música: “Sabem que formem part d’aquest univers, que estem connectats, fusionats, una imatge que en Marc Álvarez ha transmès perfectament amb la seva música. Som aquí i no sabem ben bé cap on ens porta tot plegat, però sí que sabem que volem lluitar per aquest espai de llibertat entre homes i dones. I això és aliment.”

Belén Rueda, que interpreta a la mítica figura que dona nom a l’espectacle, també ha volgut fer-se ressò de la voluntat de presentar el personatge des d’un punt de vista molt més complex i menys maniqueista del que ens ha arribat per la tradició del dogma cristià, tenint en compte tots els factors i circumstàncies que donen sentit als actes de la princesa en un context sociopolític impossible d’obviar. “Per mi ha estat crucial la relació amb la Magüi des del principi, entendre com, a través del material original, la directora volia explicar quelcom més profund. Se’ns diu que Salomé és capriciosa. Per què? Perquè demana el cap de Joan Baptista. Però s’ha d’entendre el context històric que vivia Salomé, no es tracta d’un caprici sinó que era la seva única manera d’arribar a la llibertat en un moment en el qual a les dones ni se’ls permetia pronunciar-ne el concepte. Parlem d’una dona jove, influïda per la seva mare, que s’enamora de Bautista i que descobreix, fora de palau, una realitat diferent a la seva. Troba fora allò que Joan predica i vol sortir a buscar-ho. Per això, quan Joan la rebutja, veu aquesta camí cap a la llibertat completament tancat. És el no res. Ja només li queda la mort. Quan ella ball per Herodes per manipular-lo, abans fins i tot que ella decideixi que vol demanar, la seva mare li passa al davant, i ella es deixa influir. Pel que fa a la dansa dels set vels, es tracta d’un afegitó posterior, diferent a allò que consta en els escrits. És fruit de la interpretació de pintors, dramaturgs… La Magüi ha fet una proposta molt valenta, més enllà de l’aspecte físic o visual, que es basa en desprendre’s.”

Pablo Puyol, que interpreta a Joan Baptista, ha confessat que l’experiència ha estat tremendament positiva, tant per la qualitat del repartiment, com per la proposta i per l’energia que es genera dalt de l’escenari. Destaca, a més, que el seu personatge també forma part d’aquesta revisió més humana de les figures, apropant-les a una versió més terrenal i complexa. “En aquesta versió, Joan s’allunya de la imatge fosca de duresa, d’animal, perquè, al cap i a la fi, es tractava d’un rebel i, en la majoria dels casos, a la gent s’hi arriba mitjançant la paraula, i ell la dominava. Era un home sensible, capaç de fer que el seguís una gran multitud, i així comença la seva revolució contra el poble romà. En aquest cas, a més, gràcies a la Magüi, interpreta tres cançons que marquen tres moments temporals dins la trama i culmina amb un poema de Rubén Darío, a mode d’al·legat final.

Per la seva banda, Luísa Martín, que interpreta a Herodías, la reina mare i esposa d’Herodes, abans dona de Filipo també ha descrit les intrínseques complexitats del seu personatge, una dona atrapada en una situació que la porta a convertir-se en l’antagonista primordial de la historia. “Ella sap que es troba, permanentment, sobre el fil de la navalla. Sap com les gasta Herodes i sap que passa a Palau i també fora. Tem que la revolució que Bautista està engendrant entri per les portes del Palau, una amenaça que Herodes, ebri de poder, decideix ignorar. Ella sap què és passar-ho malament, que la maltractin i la colpegin i és una dona que ha decidit sobreviure a qualsevol preu. I sobreviu com pot, abocant-se a la diversió, bevent sense aturador per defugir de la realitat que l’envolta i anant-se’n al llit amb tot aquell amb un bon físic que se li posi al davant. Se n’aprofita, és la reina al cap i a la fi. També sap que la seva filla està passant per un moment d’inquietud. Intenta prevenir-la i protegir-la, però li resulta molt difícil. El que més tem és la revolució que amenaça el palau i que la seva filla està convençuda que Bautista és un bon home. Per Herodías això no existeix, no hi ha cap home bo, i demana el seu cap. Salomé li fa cas i li fa tallar el coll.”

Belén Rueda ha acabat afirmant: «Crec que és un espectacle que sorprendrà tant a aquells que estan habituats a anar al teatre com als que no perquè és tremendament actual. Sempre hi ha hagut moments al llarg de la història en que un home ha decidit que una dona havia de morir. I continua passant, avui, ara mateix, en països on les lapidacions encara són legals i formen part de la tradició vigent, on la dona accepta el seu destí i mor apedregada mentre continua demanant perdó per ofendre l’ordre establert.»

Salomé es representarà només fins al 24 de març al Teatre Goya.

Sinopsi

És Història. Història brutal. Aquest conte el poblen persones que han existit i s’han travessat als carrers.

En els primers anys del Segle I de la nostra Era, els romans continuen envaint les terres que envolten el Mediterrani. Col·loquen monarques, dictadors salvatges per a sotmetre a les seves gents. Arriben a la Judea. I allí una princesa, Salomé, fa costat en secret als rebels que resisteixen al govern del Rei Herodes, un titella corrupte nomenat per Roma. Un home sense moral que governa sense llei.

Joan el Baptista, líder espiritual del seu poble, crida contra l’invasor i es descarna captiu a la presó del Palau d’Herodes. Dona la vida per un Temps Nou. És un Profeta. Diu que l’esperança és l’alè de tots els somnis. I encén el desig de la Princesa. Salomé, perduda en els pensaments del seu estimat Joan el Baptista, sofreix. Rebutjada per ell, es transforma en una dona sagnant.

Salomé, expressió del Poder Sensual Absolut, extrema el seu desig pel Baptista. Un desig que es desborda en mort.