Entrevista a Flavia Company, que ha presentat el llibre «Que ningú et salvi la vida», editat per Proa Edicions

Text Noelia Baldrich. Fotos Albert Roca

-De que li ha pogut salvar aquesta novel·la?

L’escriptura és un estil de vida. Ens salva? Podria ser, però no n’estic segura. El que queda clar és que no ens condemna.
-Que suposa aquesta obra en el seu recorregut literari?

L’obra més recent és, per norma general, la més interessant per a un autor o autora, bàsicament perquè és aquella on ha pogut aplicar la suma de tota la seva experiència. En aquest sentit, diria que és la més ambiciosa.

-La trama respira trets autobiogràfics?

Sobre el tema de l’autobiografia, sempre dic el mateix: la literatura resulta tan autobiogràfica com els somnis.

-Se la considera una malabarista de la llengua, sabia administradora de la intriga que empra un llenguatge viu precís i concís, quins creu que son els adjectius que defineixen millor la seva ploma?

Aquests adjectius que esmentes són els que m’han adjudicat els crítics i, francament, són el somni d’un autor: malabarista de la llengua? Sàbia administradora de la intriga? Llenguatge viu, precís i concís? Si m’ho mereixo, és sens dubte un honor.

-L’obra planteja un dilema moral de gran transcendència, com hagués actuat vostè en el cas de l’Enzo?

No sabem com actuaríem en cap cas extrem. He imaginat com actuaria l’Enzo, això sí, i queda reflectit a la novel·la.

-Empatitza amb el Victor?

És impresindible empatitzar amb els personatges, per crear-los i escriure sobre ells. No és pas el mateix empatitzar amb un personatge que amb una persona.

-Quina lliçó s’extreu quan s’acaba de llegir Que ningú et salvi la vida?

Això ho haurà de decidir el lector, em sembla, si és que se n’extreu cap.El missatge, que sens dubte és diferent a una lliçó, és que el mal i el bé s’escullen.

-Enhorabona, pel seu casament. Diuen que perquè una parella funcioni un ha de casar-se amb un altre sense divorciar-se de si mateix. El matrimoni la salvarà d’alguna cosa?

Gràcies, gràcies. Em sento molt feliç. Sens dubte aquesta afirmació és encertada. Un no s’ha de divorciar d’un mateix per casar-se amb l’altre. I el matrimoni… no està pas pensat per salvar ningú de res. Seria una errada casar-se per salvar-se.

-I per últim, algun episodi del seu passat podria passar-li factura?

Aquesta és una pregunta que ningú no pot respondre, perquè, com es reflecteix a «Que ningú no et salvi la vida», el passat és molt més llarg i antic del que ens pensem, i pot venir de molt lluny, de generacions anteriors… El passat pot ser tan misteriós i incert com el futur.